El primer secretari del PSC, José Montilla, ha encarregat avui al responsable del seu programa electoral, Jaume Collboni, que dirigeixi també la campanya electoral i que li imprimeixi un canvi d'estil, i ha comparegut acompanyat amb algunes de les "cares noves" amb les quals compta per al futur.

Després de l'executiva del PSC d'avui, que ha confirmat que Montilla és l'únic candidat presentat per encapçalar la llista del PSC al Parlament, el líder del PSC ha donat un cop d'efecte en situar Collboni com a responsable de la seva campanya.

Aquest, sense desautoritzar el fins ara responsable de les campanyes del PSC, José Zaragoza, sí que ha deixat clar que ara el PSC farà una campanya diferent i en positiu, cosa que els allunyaria del "si tu no hi vas, ells tornen" amb què s'havia jugat amb la por del PP. També es vol superar, segons Collboni, el "fets, no paraules" per passar al "fets i paraules" i explicar l'obra de govern.

Flanquejat per Collboni i per la secretària del govern, Laia Bonet, Montilla ha comparegut també acompanyat pel secretari general de Presidència, Isaías Taboas, per la diputada del Parlament Rocío Martínez-Sampere, les alcaldesses de Salt, Iolanda Pineda, Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon i Ulldecona, Núria Ventura, i els alcaldes de Lleida i Tarragona, Àngel Ros i Josep Fèlix Ballesteros, respectivament. Tanmateix, també hi havia el viceprimer secretari i portaveu del PSC, Miquel Iceta, i el secretari d'organització del PSC, José Zaragoza, acabat de substituir com a director de campanya. Tots plegats, cares noves i veterans del partit, formaran el nou equip de campanya.

Montilla, s'ha declarat amb "il·lusió i determinació" per ser candidat, però no ha aclarit quin paper tindran en les llistes els dirigents amb qui ha comparegut avui per començar a preparar la cursa electoral.

Collboni, coordinador del grup parlamentari Socialistes-CpC es marca com a objectiu “guanyar les properes eleccions autonòmiques”, segons paraules textuals. I per fer-ho, aposta per un “nou estil de fer política a Catalunya com un estil constructiu, de proposta, de contrast de models, no de persones, ni de crítica per la crítica, ni de destrucció de l’adversari”.