En un document intern del govern a què ha tingut accés l’AVUI.CAT, datat el 20 de gener del 2009 i amb el títol Algunes reflexions i estimacions sobre l’ordinalitat en el nou model de finançament autonòmic, l’executiu català admet la vulnerabilitat d’aquest principi, teòricament protegit per l'Estatut, i apunta a un possible incompliment, que no necessàriament comportaria una il·legalitat per part del govern del PSOE: “L’Estatut va intentar establir una garantia per a la correcció d’aquest efecte en el seu article 206.5, amb un redactat tècnicament correcte però d’una complexitat interpretativa i operativa tan elevades que facilita molt el seu incompliment”, explica el document.

El criteri poblacional no és suficient
En aquesta reflexió, el govern estima que si finalment, “com ha anunciat diverses vegades el president Zapatero”, en el nou model de finançament autonòmic s’aplica el criteri que els nous recursos aportats per l’Estat s’assignen a les comunitats autònomes de forma més o menys proporcional a l’increment relatiu de població que hagin experimentat entre l’any base del sistema vigent, 1999, i el 2006, “la situació de Catalunya es veuria notablement millorada”.

L’informe conté una simulació de les quantitats extra per a Catalunya respecte al model vigent en diferents supòsits d’aportació addicional de recursos per part de l’Estat. En cas que l’augment fos de 8.000 milions d’euros, que és la xifra que ha donat la ministra Elena Salgado com a estimativa, atenent a aquest criteri poblacional a Catalunya li correspondrien 1.686 milions d’euros.

Si l’increment fos de 10.000 milions, la xifra s’elevaria a 2.108,34 milions, 2.530 en cas que la xifra addicional de l’Estat fos de 12.000 milions, i 2.951,68 milions d’euros si l’executiu espanyol elevés la xifra fins als 14.000 milions d’euros.

Tot i així, l’executiu de Montilla adverteix que la millora que es derivaria de l’aplicació del criteri d’increment poblacional “no seria suficient per a assolir un acompliment raonable del principi d’ordinalitat, com no sigui que es produeixi una aportació de recursos addicionals al sistema de finançament autonòmic molt significativa”.

Aquesta xifra se situaria en 20.453 milions d’euros, que deriven del càlcul que des del 1999 les competències de les comunitats autònomes han augmentat i ara necessiten el 58,3% dels recursos públics. Si des del 1999 els territoris no haguessin incrementat les seves competències, aquesta xifra hauria de respondre al 54,8% dels recursos, que suposen un increment de 12.672 milions d’euros.

14.000 milions el primer any, com a mínim
Segons els càlculs del govern català, només a partir de l’aportació de 14.000 milions addicionals podria començar a protegir-se el principi d’ordinalitat. En aquest sentit, la simulació que recull el document calcula que, repartint 8.000 milions per a tots els territoris, Catalunya recularia de la desena a l’onzena posició en finançament per habitant.

Si la xifra addicional fos de 10.000 milions, es mantindria el desè lloc, en el cas de 12.000 milions Catalunya avançaria una posició, i si els recursos addicionals aportats per l’Estat a les comunitats ascendissin a 14.000 milions, el país passaria a ocupar la vuitena posició en el rànquing de finançament disponible per habitant.

Disfunció històrica
Catalunya arrossega un fort biaix entre les seves capacitats tributàries i la percepció de recursos. Ras i curt, recapta molt més que no pas reben els seus ciutadans. Ocupa la tercera posició en el rànquing de recaptació d’impostos, 24,58 punts per sobre de la mitjana de les comunitats de règim comú. Per contra, els catalans cauen a la desena posició, 3,76 punts per sota de la mitjana, pel que fa al finançament total garantit, els diners que acaben rebent pel finançament autonòmic.

Quan es va aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya el setembre del 2005, tots els partits que hi van donar suport van anunciar un front comú per blindar el conegut principi d’ordinalitat, segons el qual l’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes.

Per intentar combatre aquest problema històric, l'Estatut té l'article 206.5, però amb les xifres i les característiques que fins ara s’han conegut sobre el nou model de finançament, sembla molt difícil sostenir aquesta ordinalitat. De fet, el mateix executiu català tem que Madrid vagi al límit en aquesta qüestió fins al punt d’anul·lar l’efecte d’aquest article.