Fa ja uns quants diumenges, el 7 de març passat, una manifestació per l’autodeterminació a Brussel·les, que reclamava la constitució de Catalunya com un nou Estat europeu, va sorprendre propis i estranys en aplegar a la capital de l’Europa comunitària més de 6.000 persones, segons la policia local. Arribats en vols de baix cost, busos, trens o cotxes particulars, el concorregut i festiu pelegrinatge de catalans de totes les edats, brandant banderes estelades, s’hi va concentrar convocat per internet, d’una manera informal i sense gaires recursos. Va ser una iniciativa sorgida a banda dels partits i institucions catalans –o fins i tot a la contra–, que podia semblar abocada al fracàs.

Aquella moguda de notable ressò internacional, que encara no celebrava cap triomf del Barça, va ser un producte de les noves tecnologies. La va organitzar Deumil.cat (www.deumil.cat), una plataforma desenvolupada a internet, que havia nascut el setembre del 2008 arran d’un article –titulat Perplex, jo?– publicat pel catedràtic de bioquímica Enric Canela al Bloc Gran del Sobiranisme. Els comentaris dels lectors i la creació d’un grup a Facebook van acabar de moure la campanya, que es proposava que l’autodeterminació figuri en l’agenda internacional i que els partits catalans es declarin obertament independentistes.

En la presentació de la manifestació als mitjans de comunicació van rebre el suport de membres de plataformes sobiranistes com ara la Plataforma pel Dret de Decidir (Víctor Cucurull i Carme Forcadell) i Sobirania i Progrés (Elisenda Paluzie i Miquel Strubell), i de partits com CDC (Alfons López Tena i Àngel Colom) i ERC (Uriel Bertran i Pere Aragonés), entre d’altres, però cap partit va gosar apostar-hi fort.

Superant les previsions
Alguns dels que van anar a Brussel·les potser també havien participat a les diverses edicions del Tren de les Nacions que la Crida a la Solidaritat va organitzar als anys vuitanta a Estrasburg, París i Ginebra, en defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya i de les altres nacions sense Estat i el reconeixement de les seves llengües minoritzades. I de segur que també van assistir a les manifestacions sobiranistes multitudinàries del 18 de febrer del 2006 i de l’1 de desembre del 2007 a Barcelona, convocades per la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), que, aquestes sí, havien estat poc o molt animades pels partits, encara que el resultat sempre va superar les previsions i es va escapar del seu control.

Van ser unes manifestacions en resposta al procés de desnaturalització de l’Estatut a Madrid i del caos al servei de Rodalies de Renfe a l’àrea de Barcelona per les obres del TGV, que, com a reacció de l’anomenat català emprenyat, van ampliar la base del sobiranisme amb la reivindicació del dret a decidir, una via diferent a la de l’independentisme clàssic. Uns plantejaments que no han deixat d’alimentar-se, més enllà dels motius lingüístics i culturals, amb noves decepcions, com els incompliments reiterats del govern espanyol amb el finançament de la Generalitat o l’amenaça d’una nova retallada estatutària del Tribunal Constitucional.

Exconsellers que cauen del cavall
El sorgiment constant de noves plataformes i iniciatives sobiranistes els quatre darrers anys ha tingut aquesta setmana una significativa incorporació, la de Sobirania i Justícia. Es tracta d’una entitat transversal, clarament independentista, que té com a principal impulsor l’exconseller democristià Agustí Bassols, a la qual s’han adherit altres exconsellers de Pujol com Max Canher, Joan Vallvé o Joaquim Ferrer, al costat d’altres noms de la societat civil, com l’escriptora Patrícia Gabancho, l’actriu Carme Sansa o el filòleg Antoni Badia i Margarit.

L’expresident Pujol ha afirmat que “té tota la lògica del món” que antics alts càrrecs del seu govern ara siguin independentistes. Ho considera una resposta al “maltractament” que Catalunya ha sofert els últims anys, que es deu a la “desafecció” dels catalans cap a Espanya, de la qual també ha parlat el president Montilla. “És lògic que hi hagi qui adopti actituds des del punt de vista nacional que vagin més enllà del que havien anat habitualment”, argumentava fa uns dies Pujol en un esmorzar amb periodistes. “Jo no m’hi sumo, però no la critico”, reblava.

L’expresident entén que hi hagi “reaccions en el sentit de recuperar la dignitat catalana”, perquè “Catalunya ha estat maltractada i no la prenen seriosament”, de manera que sosté que “no seria lògic que el mal tracte rebut no provoqués cap resposta”. Per ell, davant el menyspreu cap a Catalunya hi ha dues alternatives. La primera és una reacció contundent, però continguda, de reivindicació de la dignitat catalana, que és la que ell abona. La segona és plantejar la independència. Segons l’expresident, “el que no podem fer és fer veure que aquí no ha passat res”, ja que en el procés per al nou Estatut, el projecte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol “s’ha esquinçat”.

Espanya, via esgotada
Pel sociòleg Salvador Cardús, la profusió d’iniciatives sobiranistes expressa “la percepció cada cop més generalitzada que la via espanyola no té sortida” i que “el sistema actual de partits no reflecteix les voluntats polítiques de molts catalans, que quan arriba l’hora no saben qui votar i intenten afavorir iniciatives que els representin”.
En un sentit similar s’expressa el Col·lectiu Joan Creixell, animat pel periodista Miquel Sellarès, que en un article al digital Tribuna Catalana parlava fa uns dies de l’eclosió sobiranista com de “la bombolla immobiliària del catalanisme”. Aquest col·lectiu no dubta que el fet “és positiu per al país”, però sosté que “l’aparició d’aquestes múltiples plataformes no deixa de ser una evidència clara i contundent de manca de lideratge de CiU i ERC envers les seves pròpies bases militants i envers la societat civil del país”.
El sorgiment de noves propostes sobiranistes també posa en relleu la seva atomització i fins i tot la tendència a la fragmentació interna. Un cas significatiu és la batalla judicial entre dos sectors enfrontats que s’ha viscut al si de la PDD l’últim any, en què els tribunals han acabat donant la raó al considerat sector no oficialista, encapçalat per Elisenda Romeu, enfront del que liderava Mònica Sabata.

Per Cardús, la divisió recurrent del món independentista “és pròpia de les condicions en què es mou”, i sosté que “la conseqüència és dramàtica, però és normal que passi, perquè correspon a situacions de transició i naixement, on els brots que apareixen no acabaran sent els que estaran al davant liderant el procés”.

Més enllà de les iniciatives cívico-polítiques explícitament independentistes, els darrers temps s’han activat també altres propostes que hi són frontereres, com l’associació de nous catalanoparlans Veu Pròpia, el Tercer Congrés Catalanista, l’Observatori de l’Estatut d’Òmnium Cultural o la Comissió per la Dignitat. Per moviment no quedarà.