La muntanya de l'ànima

(conversa amb Xavier Arias)

En Xavier Arias, alpinista, i en Joan Puigcercós, polític, ja es coneixen. No és la primera vegada que seuen junts, però sí la primera que passaran un parell d'hores xerrant sobre la seva passió compartida: la muntanya. [...]

En Puigcercós du pantalons negres i un jersei fi de color morat. Beu cafè amb llet, però no tasta les delicioses ensaïmades que ens han servit, ni toca els entrepans (molt petits, també boníssims: jo sí, he de donar compte de tot). Assegut a la butaca, se'l veu còmode: s'hi escarxofa, ajunta les mans, tranquil, assertiu. Mira als ulls al seu interlocutor. De tant en tant, els seus li espurnegen, i és quan t'adones que allò que acaba de dir l'altre el fa pensar en alguna cosa que ha viscut ell en primera persona. Per exemple, ara mateix: s'incorpora lleugerament, endut per l'emoció del record del primer Puigmal que va fer amb el seu pare, a l'edat de vuit anys. [...] Al polític, el gust per la muntanya li ve del pare. En canvi, l'activista muntanyenc ha encomanat als seus pares el cuc de les expedicions i les altures. L'Arias ha coronat cinc dels catorze vuit mils que hi ha al món. El seu objectiu és fer-los tots abans de l'any 2014. [...]

La veu d'en Puigcercós, a quarts de deu del matí del dimarts 1 de desembre del 2009, no acaba de ser del tot afinada. Li pregunto si està constipat, o si l'afecta algun serrell escadusser de la grip A. “No, i ara! La meva filla, que va arreplegant animals.” A casa els Puigcercós recentment han acollit un gat que, el dia que li van donar un sostre, amb prou feines era una bestiola escarransida, una autèntica ànima en pena. Es veu que ara mateix, mesos més tard, s'ha convertit en una bestiassa molt ben acomodada que, a sobre, és conductora d'al·lèrgies. A poc a poc, però, la veu es va posant a lloc. El de la muntanya és un tema ampli, inabastable: no en va Ramon Llull va simbolitzar en una muntanya de cim ben dret la lenta ascensió de la saviesa. Els dos interlocutors van configurant un mapa mundial del relleu que salta dels vuit mils als tres mils, i tots i cada un d'aquests pics tenen alguna cosa meritòria, i tots i cada un d'aquests pics puntuen la seva memòria, la de l'Arias i la d'en Puigcercós. Aquest últim deixa caure, convençut: “A partir dels dos mil metres, sóc un home feliç. A aquesta altura no hi ha mosquits, ni sents pudor.” [...]

“Uns quants dies després d'haver coronat un cim, hi ha el plaer retrospectiu.” A mi, el concepte de plaer retrospectiu m'interessa molt. ¿Qui no ha recorregut, en un moment de malenconia o de decandiment de l'ànim, a l'evocació d'un plaer? I llavors m'imagino en Puigcercós presidint una reunió de l'executiva, amb un tema espinós damunt la taula –una proposta de llei enverinada, la difícil elaboració d'unes llistes electorals...–, i viatjant, amb la ment, a algun dels centenars de cims que ha coronat en la seva vida per mirar d'obtenir-ne la mica de plaer retrospectiu que l'ajudi a trampejar el mal pas. [...]

D'anècdotes, n'hi ha un niu. Per exemple, en Puigcercós va fer, en un sol dia, dos Puigmals. Quan va arribar a terra després d'haver-lo pujat, es va adonar que al cim s'hi havia deixat el joc de claus del cotxe. Hi anava amb la dona, que es va quedar a baix. No el va trobar, aquell clauer, però el va recuperar uns quants dies més tard. Algú l'hi va tornar. Algú que, a part de ser un excursionista curiós, dels que sempre acostumen a trobar algun objecte perdut, bé devia posseir també alguna aptitud detectivesca: el clauer duia gravades les seves inicials, J.P.B., i, a sota de les lletres, els anys que va exercir com a regidor a Ripoll. [...]

De tant en tant, en Xavier pren de la safata un dels petits entrepans (de pernil ibèric, també, i aquí el plaer retrospectiu del pernil de l'Everest s'adequa al plaer actiu del pernil del despatx del carrer Calàbria). En Puigcercós ha pujat el Montblanc amb més quilos que no arrossega ara, uns cent, i ho va fer amb un altre muntanyenc de pedra picada, el seu amic i coreligionari Xavier Vendrell, que no acaba de coronar un cim fins que no hi ha fumat un Ducados (avui dia, en Vendrell és exfumador). L'alpinisme, com l'excursionisme, és un signe de cultura i de catalanisme. Una vegada, el director del diari El País va engaltar a en Puigcercós: “Vostès són un partit d'excursionistes”. I aquest s'hi va girar, amb un net orgull de casta: “Sí, ¿i què?” I continua argumentant la seva tesi: “El menyspreu per l'excursionisme és propi d'una certa cultura falsament urbana. Els grans homes d'aquest país han sigut excursionistes d'una peça: Verdaguer, Fabra, Coromines.” [...]

Afirma que, gràcies a l'alpinisme, ha descobert el gust de viatjar. I coincideix una altra vegada amb el polític: “L'important no és l'objectiu, sinó el camí.” El símil amb l'independentisme resulta obvi, i de seguida treu el cap a la conversa: “Els independentistes estem fent camí. Potser jo no faré el cim, però el camí haurà pagat la pena.” L'home que vol ser president expressa un desig: li agradaria que els joves d'avui dia busquessin referents en el món de l'alpinisme, que sempre ha aportat valors positius. “Cal retornar els herois alpinistes a la gent jove. Són un magnífic exemple de superació.”