D'ací unes dècades, si això encara s'estila, algun volenterós doctorand potser bastirà alguna tesi sobre la situació política del País Valencià dels inicis del segle XXI. I en arribar al moment present, correrà el risc que li esclate el cervell davant l'aparent contradicció d'un govern autonòmic esgotat, sense idees, amb un líder il·luminat i messiànic, acaçat per la corrupció i una crisi econòmica un parell de graus per sobre de l'Estat i, malgrat això, capaç de mantenir el suport popular. Si el nostre estudiós es remet als anàlisis fets des de l'esquerra, conclourà que la paradoxa s'explica gràcies a una societat civil àgrafa, desarmada, incívica, alienada i enlluernada per la banalitat i pels eslògans del PP. Aquesta és una part de la història. Però si el doctorand és llest i inconformista investigarà i conclourà que al PP no se li confrontava una alternativa en condicions.

«La veritat és que el començament de curs polític ens ha eixit brodat», em confessava un dirigent popular. Fem recompte. Abans de l'estiu, Francisco Camps anava amagant-se, de racó en racó, per evitar les preguntes incòmodes de la collita Gürtel mentre suplicava a Gènova una confirmació com a candidat que, finalment, va aconseguir. I aparegué un nou front amb el cas Brugal. El PP, imputat de nord a sud. A més, el teixit empresarial, tot i que amb la boca menuda, començava a fer-se preguntes sobre la responsabilitat de Camps i el seu model en la crítica situació econòmica valenciana.

A pocs mesos de la cita electoral, hom podria esperar una operació de rellançament socialista, el darrer intent de fer un cop de puny en la taula. El PSPV-PSOE, tanmateix, ha tornat a la posició defensiva i a conrear el disseny d'interiors amb un obcecat autisme. En poques setmanes, el govern de ZP li ha traslladat a la direcció socialista valenciana la incomodíssima pilota del magatzem de residus nuclears de Zarra. El cinisme del PP en aquesta qüestió, i en unes altres, no pot amagar el fet que el govern estatal prefereix generar malestar en un erm electoral que agreujar la situació en Catalunya o indisposar-se amb el combatiu president de Castella la Manxa, José Maria Barreda. De nou, la irrellevància política valenciana. Paral·lelament, a l'eficaç martell socialista contra la corrupció, Ángel Luna, se li ha posat en contra el seu passat laboral vinculat al constructor Enrique Ortiz. Allò que pot passar acaba passant. I és el mateix que les acusacions contra Luna, en comparació als vint-i-cinc imputats del PP, siguen una fotesa: la muller del cèsar té un problema de credibilitat.

Les primàries socialistes també remen en contra. En comptes de gestionar la fosca irrupció d'Antoni Asunción amb naturalitat, l'equip de Jorge Alarte ha plantejat la batalla amb un histerisme i un pànic que no semblen justificats. Si més no, les bases socialistes era difícil que apostaren per un candidat que remet al passat, que perdé en el cretàcic superior unes primàries i unes eleccions contra Zaplana i després va fer l'espantada. La por a Asunción i la seua bona imatge ha pogut més que la serenitat i Alarte ha perdut una oportunitat de potenciar el seu perfil públic, de la mateixa forma que Tomás Gómez, el secretari madrileny, ha posat el seu nom i el seu rostre en el mapa. Sense focus de reforç, la pel·lícula del secretari general dels socialistes valencians continuarà sent fosca i desdibuixada. Una caricatura de dirigent polític a qui els nans de Benidorm li han acabat de muntar un circ de quatre o cinc pistes: Let me entertain you!

D'ací a les eleccions poden canviar alguns escenaris, hi ha temps, però comença a fer-se palès que la gran qüestió electoral al País Valencià no serà desallotjar la dreta de la Generalitat. Més aviat, allò que estarà en joc és com evitar el dramàtic panorama que dibuixen algunes enquestes d'un parlament bipartidista i, d'alguna forma, monocolor. Captiu i desarmat, etcètera, etcètera. (sotalacreueta.blogspot.com)