Els serveis financers i bancaris han estat la clau perquè el Gran Ducat de Luxemburg tingui la renda per capita més alta de la Unió Europea. El seu sistema financer que permet el secret bancari l'ha convertit a la pràctica en un paradís fiscal a l'estil de Suïssa, però amb la diferència d'estar integrat dins la UE, on hi ha lliure circulació de capitals.

Aquest petit país de menys de mig milió d'habitats es va ajuntar econòmicament amb Bèlgica i Holanda creant el Benelux el 1948. L'experiència va ser positiva i Luxemburg, el 1957, va ser un dels sis socis fundadors del que ara és la UE. Les seves petites dimensions i el fet d'estar situat estratègicament entre Bèlgica, França i Alemanya li han permès sovint assumir un paper de neutralitat i situar els seus governants en llocs de privilegi de les institucions europees. Gaston Thorn o Jacques Santer, per exemple, van ser presidents de la Comissió Europea.

La crisi econòmica mundial ha afectat l'economia financera luxemburguesa perquè alguns dels bancs del país han estat afectats pels actius tòxics. Els governs de Bèlgica, Holanda i Luxemburg van haver d'invertir 11.200 milions d'euros en les divisions de banca de Fortis en cadascun d'aquests països. Luxemburg va haver d'invertir 2.500 milions en Fortis Banque Luxembourg. Una de les mesures contra la crisi és posar fi als paradisos fiscals i els secrets bancaris, i els socis de la UE han pressionat el govern del Gran Ducat fins que ha acceptat col·laborar en «casos específics».

El govern de Luxemburg està indignat, sobretot amb França i Alemanya, perquè han col·locat aquest país en el mateix sac que altres paradisos fiscals quan diversos estats dels EUA amb fiscalitat opaca no hi estan inclosos. El govern de Luxemburg busca fórmules negociant acords bilaterals de doble imposició per sortir de la llista negra de paradisos fiscals. Un mal menor per a un país que ha viscut bàsicament de la banca i que qualsevol canvi en el seu sistema financer pot tocar seriosament una economia que fins ara ha brillat amb llum pròpia. Un luxemburguès guanya de mitjana a l'any set vegades més que un búlgar o un letó i el país, amb crisi o no, neda en l'abundància.