Hi ha el fred polar, hi ha el fred siberià, hi ha el fred que pela i hi ha el fred Cuní. El fred Cuní és el que fa als estudis de televisió on Josep Cuní treballa. Hi fa posar la temperatura tan baixa, que els càmeres porten anorac i alguns tertulians surten de casa amb una samarreta de pelfa sota la camisa fins i tot en ple mes de juliol.

Des d'ara parlarem del fred equatorial. Sembla una contradicció i que no pugui ser, perquè a l'equador sempre hi fa calor, però és que ens referim a l'equador de la campanya electoral. L'hem superat, però segueix imperant la fredor ambiental amb què va començar. Ja poden els partits escalfar-la amb videojocs de guerra o amb orgasmes de pega. Fa fred. Un fred conceptual que, com el fred humit, se't posa als ossos.

Feia fred, ahir als exteriors de TV3, mentre arribaven els sis candidats que havien de passar pel debat de Josep Cuní. La primera a fer-ho va ser Alícia Sánchez-Camacho. Un treballador de la casa em va dir a cau d'orella: “El primer hauria d'haver estat Albert Rivera, perquè ho han de fer per ordre de menor a major representació, però s'ha passat la dona al davant perquè necessita més temps de maquillatge”. Dit així fa una mica lleig, però ja ens entenem. Després arriben als altres. Joan Herrera ho fa a peu. Qüestió d'imatge d'esquerra ecologista i sostenible. Simplement ha deixat el cotxe una mica lluny. Puigcercós també ve a peu. També pura imatge. No hi ha ningú en aquest món que arribi a Sant Joan Despí a peu venint de Barcelona. Al final, José Montilla, del PSC, i Artur Mas, de CiU, amb cotxes imponents i sense cap mania. Cotxes de qui governa o de qui té possibilitats de fer-ho. Enric Marín, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i Mònica Terribas, directora de TV3, fan els honors a tots. Després els passen als camerinos. Els assessors porten carteres, fan circular papers, donen darreres indicacions. Per un moment sembla que s'acosta una cosa molt important.

Els candidats entren a l'estudi. Quan són al lloc que les hostesses els indiquen, apareix Josep Cuní com ho faria el cirurgià que entra a la sala d'operacions i pregunta “a veure, què té aquest malaltó?”. La porta de l'estudi, que és exactament com una porta de càmera frigorífica d'aquelles que serveixen per emmagatzemar-hi vedells oberts en canal, es tanca i els periodistes som convidats a passar a una sala per veure el debat per televisió. És igual estar en aquesta sala que a casa, i me'n vaig. En Cuní, que se les sap totes, mirarà d'escalfar el debat, però a mi em fa l'efecte que en aquest punt de l'equador no hi ha res a fer i que els candidats sortiran de l'estudi com aquelles plates de canelons congelats quan les treus del microones. La plata crema però els canelons han quedat freds i no es poden menjar de cap manera.