Hi ha un municipi d'Andalusia, allà on la calor es deixa sentir de valent, on els seus batxillers van a classe en un edifici en forma de xalet d'alta muntanya, construït amb materials nobles, amb molta fusta. És un edifici pensat per donar escalf físic –més que intel·lectual– als estudiants i mestres que hi han de passar hores. No és cap broma. És un error que van cometre, ja fa molts anys, els responsables del Ministeri d'Educació, que van enviar a Andalusia els plànols de l'institut que s'havia de construir a Ripoll, i els de Ripoll al sud de la Península. Així, mentre els alumnes del sud es fonien de calor entre declinacions de llatí i equacions de segon grau, els de Ripoll eren víctimes de tot el contrari. El seu institut, diàfan, de passadissos amples, parets primes de maó i grans obertures per deixar entrar la llum andalusa era en la gèlida i humida Ripoll com una nevera. Tant de fred hi feia que fins i tot els seus estudiants van organitzar protestes per reclamar un sistema eficient de calefacció.

Joan Puigcercós ve d'aquí, d'aquestes aules gèlides on va tenir com a professor Eudald Casadesús, a qui l'any 1987 i amb la insolència pròpia dels 20 anys, va fer front com a rival polític en les eleccions municipals a l'alcaldia de Ripoll, on ERC va aconseguir entrar per primer cop. Puigcercós ve d'aquest atreviment natural, quasi adeènic, i d'aquesta capital de comarca on els caps de setmana de bolets hi són apassionants i els estius, refrescants i reconfortants, però on el dia a dia és dur, les setmanes d'hivern hi són molt llargues i gèlides, i tants pagesos s'han vist forçats a deixar de treballar-hi la terra i tants obrers han vist perdre la feina.

I encara algú se sorprèn que el candidat sigui un home de caràcter i que de tant en tant deixi anar un renec, com aquells que s'engeguen al gos que persegueix la ramada, però que sobta quan prové d'algú de coll i corbata i sabata Martinelli. I és contra aquest tòpic de l'home de la muntanya que Puigcercós lluita, contra aquells que l'exploten en contra seu, i contra ell mateix, que es coneix el caràcter i que sap on cal posar la pausa i frenar. “El tòpic se't menja”, explica assegut a la taula on cada dia es fa el consell de redacció del diari, després de recórrer les seves instal·lacions.

I envoltat de periodistes parla dels fills, i de la família i de cinema, molt cinema, i de viatges, i ho fa amb un punt de candidat relaxat entre tanta campanya, com buscant aire en una conversa que fugi de la política. I és que ara ja lluita també contra la campanya, contra els resultats dolents que es dibuixen a les enquestes –“anem de menys a més”, assevera convençut de la remuntada–, i lluita inevitablement i cada cop amb les forces més escasses –també els candidats de mans grosses i coll ample acaben derrotats– contra els horaris de no-persona, l'encadenar un míting rere un altre, un compromís rere un altre. “No dormo, arribo a casa tardíssim i no tinc son, és impossible adormir-me”, reconeix.

I retorna a l'obsessió del tòpic per explicar que la campanya haurà servit per ensenyar un Puigcercós diferent. “Han descobert un candidat”, assegura després de relatar que una de les millors experiències d'aquests dies ha estat un debat amb empresaris de Tarragona en què va haver de sotmetre's a l'interrogatori qualificat d'un auditori encara més qualificat en un hotel de luxe i en un marc restringit i selecte. Va ser la prova del 9, la prova del cotó fluix, i en va quedar molt satisfet: “Van descobrir que no som uns indocumentats”. Les aules gèlides de l'institut de Ripoll queden lluny, el Palau de la Generalitat també. O potser és que tot plegat es tracta d'una qüestió de tòpics, i de la necessitat de vèncer-los.