“No crec que ETA ho deixi, he de veure-ho per creure-ho”

En totes les organitzacions hi ha sensibilitats diferents, i fins i tot interessos diversos. En aquest món que ara es diu «esquerra abertzale» hi ha gent d'ETA, i són a ETA persuadits que aquest és el camí, i l'intentaran seguir. N'hi ha d'altres, molts en aquests moments, que creuen que aquest camí s'ha acabat, que s'ha d'apostar per la via política i que per això cal deixar les armes. Aquests per a mi són els que anomenen «esquerra abertzale», i la majoria pensen que s'ha d'anar per la via política. Però ETA no s'ha destacat pas precisament per fer cas de Batasuna. I és que ETA té maneres de pensar i estratègies pròpies... A més, sempre hi ha hagut una subordinació molt gran de la gent de Batasuna a ETA. No són d'ETA, però hi tenen un gran respecte. ETA sempre ha estat l'avantguarda.

Mentre ETA continuï, seguirà sent l'avantguarda. Però cal tenir en compte una cosa: si els de Batasuna diuen que si ETA no vol apostar per la via política la trauran del mig, la base no s'hi avindrà. Precisament, el que crec que és més difícil d'aquesta situació és això. Tots aquests Arnaldos i companyia, que estan decididament per la via política i no per la via armada, temen que si no tenen el vistiplau d'ETA o el suport de tot el cos de Batasuna pugui haver-hi un altre Aralar i ETA continuï amb el suport d'un altre grup. Arnaldo i companyia són conscients que si fan l'operació l'han de fer sencera, de manera que tots optin pel mateix camí, però no sé si ho aconseguiran. ETA té una història, una gent, una gent que viu una vida amagada i, per tant, ho té difícil per participar en les discussions i en els debats. Per tant, fins que no ho vegi, no m'ho creuré.

No crec que ETA ho deixi. D'altra banda, el fet que s'hagi donat tanta rellevància a Pérez Rubalcaba, que no només és ministre de l'Interior sinó vicepresident i portaveu del govern espanyol, alguna cosa deu voler dir. O que està a punt de posar fi a ETA o que tindrem de mica en mica una negociació. L'operació de Zapatero de canviar el govern té un clar sentit electoral i d'intentar buscar algun tipus d'acord, perquè si necessita res per posar fi a la violència és un acord amb la violència, i això és de les poques coses que poden salvar la pell a Zapatero en la tremenda situació en què està.

Vull recordar que en aquests moments no estic ni en la direcció ni tan sols en cap òrgan assessor; amb això vull dir que no tinc cap referent personal de com ha estat. Un tracte del qual, francament, sospito; en sospito pel que fa al compliment. Perquè estic tip –jo mateix, quan era algú– de fer amb els socialistes sempre prestacions de present per a concessions de futur. I gairebé obligatòriament el present el posàvem sempre nosaltres, i ells no complien la seva part. I d'això, a Catalunya, en tenen força experiència.

Gens. No, no me'n fio ni crec gens en la seva paraula. A més, sempre he dit que aquests socialistes en general tenen la caducitat del iogurt, però sense que a la capsa hi posi la data, perquè és quan els convé a ells.

El que passa és que Ibarretxe va fer un salt qualitatiu i va plantejar temes fonamentals en el nacionalisme; no una simple autonomia, sinó el dret d'autodeterminació, i va començar a treballar en aquesta línia. I en aquest punt, a Madrid se'ls van encendre tots els llums vermells, sobretot quan va obtenir el vot de l'esquerra independentista basca al Parlament de Vitòria per tirar endavant la seva proposta. Lògicament, Madrid, que mai no havia calculat que el PNB podria ajuntar-se amb Batasuna, i viceversa, va veure en un moment determinat que això passava, i li va entrar el pànic, perquè qualsevol dia podia passar que al Parlament basc algú presentés l'autodeterminació o fins i tot una separació a l'estil kosovar, i hi estan en minoria. Va ser llavors que van treure la llei de partits, per evitar que hi hagués una majoria nacionalista parlamentària basca.