Vénen anys duríssims, des de molts punts de vista. No és cert que Espanya ja estigui sortint de la crisi econòmica. Experts que en saben de debò diuen que la crisi serà més dura els propers dos anys, i no descarten que la Unió Europea no hagi d'assistir –amb formes més o menys subtils– l'economia espanyola. I no s'hi val a dir que l'Estat és massa gran per ser rescatat. La veritat és que és massa gran per deixar-lo sense rescat si arriba l'hora.

La crisi econòmica és una realitat però també serà una bona excusa per exigir que els catalans fem encara moltes renúncies i per justificar que se'ns facin tota mena de retallades. És ben clar que amb la independència podríem afrontar la crisi d'una altra manera, perquè la crisi seria nostra, però les possibles solucions també. Tothom sap que CiU no obtindrà el concert econòmic. Em temo, però, que, malgrat els anuncis fets, potser ni el demanarà, que callarà i aguantarà segurament “per responsabilitat”, la mateixa estranya responsabilitat que ens ha dut durant anys a empobrir-nos, a callar i aguantar, amb suposada fermesa verbal però amb absoluta submissió pràctica. Perquè ara ja s'ha acabat fins i tot l'etapa fresca del peix al cove: ara el peix és congelat.

Les darreres eleccions ho han volgut així. El domini de CiU no podrà ser compensat per cap força política. Les tres del tripartit han quedat tocades, el PSC i ERC gravíssimament. SI tindrà poca força encara que la vulgui fer servir en una direcció determinada. I el PP és una altra història, perquè és justament un dels grups que treballen activament en la indústria del congelat.

Sóc pessimista? Em sembla que no. I no estic dient que no s'hi pugui fer res. Perquè a casa nostra s'ha començat ja a demostrar que les forces polítiques van a remolc de les forces socials. Serà la societat –civil, naturalment– la que haurà de tenir més que mai la paraula.
Els grups parlamentaris faran oposició. (Això de l'“oposició constructiva” depèn sempre de què es construeixi.) En tot cas, seran entitats, grups i associacions de tota mena els que hauran de continuar pressionant perquè les polítiques catalanes siguin cada dia més catalanes, de tots els catalans, és clar, però catalanes. Si els ajuntaments hi tenen, o no, un paper decisiu es veurà a les eleccions de l'any vinent.

Ara cadascú és al seu lloc. La feina és tota per fer. I no la faran pas només els electes. L'haurem de fer entre tots.