Del fons més abissal de la desesperança, imposant la veu entre les patètiques advocacions dels mercats, les xifres impersonals i vàcues, els balanços sobre reducció de dèficit, la carrera penosa dels estats de la vella Europa, dama raquítica i decadent, per veure qui és el govern més aplicat i resolt a l'hora de desmantellar qualsevol petja de política que sone a «social», la pira simbòlica de l'estat del benestar, enmig de tot això, deia, sorgia el crit desesperat d'un aturat de les Illes Canàries. Fou en un programa de ràdio. Parlaven de l'eliminació de l'ajuda de 426 euros als aturats que havien consumit la prestació. La gravació glaça la sang.

Entre els comentaris dels sabuts de torn sobre el deute sobirà, la confiança dels mercats i el sant calze de l'Ibex 35, quan encara estàvem sobtats per la jornada d'ira d'un senyor d'Olot, amb balanç de quatre morts, copsats i entretinguts per l'estat d'emergència i la caiguda en el fang de la reina de l'atletisme espanyol, els subterfugis de Rubalcaba, diu la dreta, per aconseguir desviar les mirades de les coses de menjar. Tot això passava. Quan un senyor de Canàries despenjà el telèfon i clamà enmig d'aquest desert d'immundícia: si em trauen la paga de què vaig a viure?, de què?, és l'única cosa que tinc, deia, amb la veu trencadissa. De la desesperació a la ràbia: un record per les pensions daurades de Puigcercós i De la Vega. Però a ell no li podien ajudar amb 426 euros. Quatre, dos, sis. Les xifres de la misèria. Jo vull treballar, acota aquesta persona, com si volguera respondre als escurçons que clamen contra les ajudes que «desincentiven la recerca d'ocupació». Oh sí: Per a què treballar? 426 euros i a viure. Com un marquès, com un ex president de la Generalitat. Quatre, dos, sis. Uns 1.200 milions d'euros anuals. Una reducció paupèrrima en relació al dèficit total. Decimals guanyats a costa de sang.

El locutor, amb bon criteri, no interromp. I l'home, més enllà dels 55 anys, l'edat on començar de nou és pujar a l'Everest descalç, s'enfonsa. Per què no dimiteix?, es pregunta, en referència a Zapatero. I l'home se'n recorda també del penós debat polític. Rajoy? M'importa una merda Rajoy, que arreglen el país. Tota la vida treballant, trenta anys cotitzant, i no tinc res. No tinc família, no tinc res. Ni els 426. Amb això havia de menjar, pagar llum, aigua, telèfon, qui sap si una hipoteca. Resulta que la paga desincentiva la recerca d'ocupació. S'ha de llançar un missatge de duresa i determinació als mercats, mostres de què estem disposats a fer el que cal fer. Treballar més per menys i per sempre. Serà això.

País de subsidis, diuen. El problema del dèficit són els 426, no és el frau, ni els mossos al patrimoni públic, ni els jocs de treball duplicats i triplicats en l'administració perquè s'ha de fer pessebre, ni els luxes asiàtics, ni la legió d'assessors, assistents, escribes, meuques, vampirs i resta d'espècies a càrrec de l'erari, ni els aeroports estèrils, ni les piràmides buides a major glòria de l'star-system arquitectònic, rotllets de Calatrava, ni l'oferta d'oci per a corredors de borsa amb els impostos dels paletes i les caixeres del Mercadona, ni la manca de coratge davant els atacs especulatius, ni les empreses públiques inservibles amb recepció de marbre i moqueta, ni els corruptes que xuclen la sang de l'erari, ni els inútils i ineptes que gestionen diners públics perquè tenen el carnet adequat, ni els paradisos fiscals. No. La culpa és de les ajudes. Quatre, dos, sis. Sang vessada en Olot. I un crit desesperat. Què trigarà tot en rebentar?

(sotalacreueta.blogspot.com)