Ara fa sis anys i escaig va deixar l'alcaldia de Sarrià de Ter després d'haver-ne estat tretze al càrrec. El balanç que fa del pas de màxima autoritat local a ciutadà és positiu. Sarrià ha celebrat aquest mes el 28è aniversari de la independència respecte de Girona.
Encara li diuen alcalde?
No, només algú molt de tant en tant.
I li demanen coses?
A vegades hi ha gent que et diu: “Escolta, tu que havies estat a l'Ajuntament...”, però poc.
Com li ha canviat la perspectiva?
He assumit perfectament que ara sóc un ciutadà més. Quan ets alcalde estàs 24 hores al dia pendent del poble, tens actes els caps de setmana... i no pots dedicar prou temps a la família. Això és el que he notat més. Des que vaig plegar he tingut dos néts més, i aprofito sempre que puc per fer d'avi. I laboralment, continuo treballant a la Generalitat. Ara és molt més fàcil desconnectar que no pas abans.
Ara que no és alcalde, és més crític amb l'Ajuntament?
No, no és l'actitud que he volgut prendre. Hi ha algunes decisions que potser jo no hauria pres, però cadascú ha de fer el que creu.
Ho troba a faltar?
No. No hi tornaria pas. Va ser una etapa apassionant; vaig gaudir molt, però tot són cicles, i aquest ja ha acabat. Van ser molts anys, primer de regidor i després d'alcalde, un càrrec al qual gairebé vaig arribar per casualitat i sense buscar-ho.
És recomanable passar per una experiència com aquesta?
Totalment. Encara que sigui ser regidor. Tens un aprenentatge que d'una altra manera no tens, i el contacte amb les persones és importantíssim.
Quan se'n va anar va al·legar motius de cansament i desgast. Que havia perdut la il·lusió, vaja.
La veritat és que hauria d'haver plegat abans. Ja no m'hauria d'haver presentat a les eleccions del 2003. Vaig plegar perquè realment estava cansat.
Va marxar un any i mig després d'haver guanyat les eleccions i ERC va parlar de frau, perquè sostenia que la marxa estava pactada. El temps els ha donat la raó?
No. Semblava que hi havia dificultats per fer la llista, i que si jo l'encapçalava tot era més senzill. Al final em van convèncer, i he de dir que realment la voluntat era ser l'alcalde de Sarrià durant tot el mandat, els quatre anys. Però passat un temps em vaig adonar que no era possible. Estava cansat i vaig haver de triar. De cap manera vaig cometre un frau als electors, almenys de manera intencionada. Repeteixo que la intenció era acabar el mandat. Si algú interpreta que va ser un frau o es va sentir decebut, li demano disculpes, perquè puc assegurar que en cap moment la intenció va ser aquesta. El frau hauria estat si la situació s'hagués provocat expressament. També va passar que els grans projectes que tenia en ment s'havien materialitzat, i em va costar trobar coses noves que em motivessin prou.
Si a Quim Nadal se li atribueix haver passat de la Girona trista i grisa a la Girona dels colors, a vostè se li hauria d'atribuir que Sarrià hagi deixat de ser el poble de la pudor?
No. El replantejament de la fàbrica Torras, l'eliminació de la pasta de paper i l'enderroc de la xemeneia van ser decisions empresarials. L'Ajuntament no va fer res perquè es tanqués la planta ni tampoc va pressionar perquè es mantingués la xemeneia, perquè implicava un manteniment i era un símbol caduc. El que sí que ens va preocupar va ser la pèrdua de llocs de treball, però no se'ns pot atribuir el que no vam fer.
De tota manera, els va anar bé. Mentre la resta de poblacions guanyaven habitants, Sarrià només en perdia.
Home, això de la pudor era un element dissuasiu per a la gent a l'hora de viure-hi. Però hi havia altres elements tan o més importants, que també es van poder reconduir, com ara la perillositat de l'autovia, on hi havia morts constantment.
Aquesta va ser una lluita gairebé titànica i imaginativa, com el fet de posar a la venda el pont de l'autopista.
És que no tenim diners i calia imaginació. Una de les coses bones d'aquella època va ser la gran resposta que vam tenir per part de la població. Vam treballar molt al costat de l'associacionisme local, i això feia que la gent estigués molt mobilitzada. Si ho haguéssim promogut només des de l'Ajuntament no hauríem tingut la resposta que vam tenir. Vam treballar molt al costat de la gent.
A Madrid el temien, amb aquest tema.
Gairebé no s'hi van posar, amb tot allò. El PSOE en va passar totalment. El ministre Josep Borrell no va fer absolutament res, i potser està malament dir-ho, però la cosa no va canviar fins a l'entrada del PP al govern de l'Estat i les negociacions amb Benigno Blanco; llavors la cosa es va començar a arreglar. De fet, quan semblava que la cosa estava encarrilada em va arribar un rumor que volien fer marxa enrere, i va ser quan vam iniciar tot el tema de les manifestacions.
Aquesta és una de les seves grans victòries?
Ostres, no sé si dir-ne victòria. Sé que va valer la pena, perquè des que es va fer l'autovia nova no hi ha hagut la mortalitat que hi havia.
Suposo que l'avís d'un altre mort devia ser una de les pitjors situacions que es poden viure com a alcalde.
Sí, és clar. Molt sovint era gent que coneixies, i eren moments durs.
Sé que una de les seves satisfaccions va ser relligar urbanísticament el poble.
Sí, i això que quan ho vam engegar no les teníem totes. Hi havia barris disgregats, que no tenien contacte els uns amb els altres i no hi havia sentiment de poble. Ara no hi ha aquella rivalitat que hi havia hagut, i el fet de no tenir un centre clar, ha permès tenir molts centres. Crec que hi ha equipaments a tots els barris i la gent es desplaça tranquil·lament a tot arreu. L'autovia ha deixat de fer de barrera, i a Sarrià hi ha un nivell d'equipaments molt bo.
Amb el que no se'n va sortir va ser amb la construcció dels quatre carrils de l'AP-7.
Això va ser al final, però aquest va ser un tema que es va partiditzar molt. Semblava que tothom volia ficar cullerada i emportar-se els mèrits fins que al final ha quedat com ha quedat. És un tema que no es va portar bé des dels grups municipals i que no va sortir bé. Es va perdre l'objectiu real d'evitar els quatre carrils i es va substituir per veure qui hi figura més. A les negociacions jo gairebé ja no hi vaig ser.
El 1996 li vaig fer una entrevista que es titulava Donaria la meva vida per evitar el pas del TAV. No va caldre, però finalment és subterrani.
Ho recordo. Hi va haver qui ho va interpretar en un sentit literal, i no en tenia intenció. Cal recordar com havia de passar i com acabarà fent-ho. Canvia molt la situació. El TAV va ser un front molt important, es van jugar unes quantes cartes ben jugades i crec que el resultat va ser bo. El fet d'anar a buscar les al·legacions dels veïns una per una era una cosa que en aquell moment no havia fet cap ajuntament. I afortunadament la cosa es va poder reconduir. Si no ho haguéssim fet no se'ls hauria ocorregut que si a Girona era subterrani, a Sarrià també ho podia ser.
De fet, vostè era força revolucionari amb les administracions. Recordo que el subdelegat Robert Brell el temia...
No érem gaire amics... No, no és ser revolucionari. Jo era al càrrec per defensar els interessos del poble i calia fer el que vam fer. No era revolucionari però sí que em molesta que hi hagi injustícies, i semblava que tot el que havia de passar per l'àrea urbana havia de ser per Sarrià. Doncs no, per què? Parlem-ne. Això és com quan vaig plantejar que el desdoblament de l'N-II es fes per Sant Daniel i hi va haver qui es va esverar molt. Per què? Les Gavarres és territori protegit? La riera d'en Xuncla també, i probablement té un valor biològic més alt. Però això no va agradar.
A un alcalde de Girona?
Més aviat a una regidora.
Parlant de l'alcalde de Girona..., amb Quim Nadal tampoc no s'entenia gaire.
No ho diria pas així. Com tot, estar al costat de Girona té avantatges i inconvenients, i cadascú defensava el seu municipi. Per què Nadal havia de defensar Sarrià?
Home, n'havia estat alcalde quan Sarrià estava annexionat a Girona.
Jo entenc la seva posició i la dels seus regidors i regidores. Hi va haver grans punts de trobada, com en el tema de les aigües o de les deixalles. Però hi havia altres temes en què potser topàvem més, però cadascú defensava lícitament els seus interessos. Sincerament, no recordo que tinguéssim una mala relació.
Sarrià ha sabut aprofitar les oportunitats?
Crec que sí. És el que deia abans: està molt més ben equipat que qualsevol barri de 4.000 habitants de Girona. Dos pavellons, dispensari, biblioteca, escola bressol... Si haguéssim continuat dins de Girona tot això no s'hauria pogut fer, i això que al seu moment jo no era dels que més defensava la segregació. De fet, en aquell moment jo pensava que estant a Girona les coses anirien millor, però, en vista de l'experiència dels anys, estava equivocat.
Possiblement a Sarrià tampoc no hi havia el sentiment de poble que hi havia a Salt. De fet, Sarrià va acabar sent independent una mica per carambola.
És cert que a Salt hi havia un sentiment molt més fort, però, com que havíem estat annexionats igual, ens vam segregar al mateix temps. Però a Sarrià també hi havia hagut moviment per aconseguir-ho.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.