Podria semblar un tòpic, però les eleccions municipals es presenten a Calafell més apassionants que mai. O, com a mínim, tant com en les darreres convocatòries, quan hi havia hagut canvis de govern, mocions de censura i tota mena d'enrevessaments polítics, quelcom que no ha passat ara –o no ha passat tant–, tot i que l'empat tècnic entre el PSC i CiU podia fer pensar en un altre mandat inestable. Sigui per la crisi, que ha fet rebaixar els interessos urbanístics, o bé pel canvi de tarannà dels dos principals líders, la qüestió és que la tensió ha disminuït aquests quatre anys, que com a mínim han pogut acabar amb el mateix alcalde, el socialista Jordi Sánchez, que els va començar, cosa que no passava des de la dècada dels 90. Ha tingut problemes, això sí, amb els grups que li donaven suport –ADMC i ERC–, que a més han tingut picabaralles internes que han fet acabar el mandat amb cinc regidors no adscrits. A diferència d'episodis anteriors, però, aquest cop no han esquitxat l'estabilitat del govern.

Un panorama que s'alimentarà pels nombrosos fronts oberts que deixa Sánchez, que òbviament vol completar ell mateix, i que l'oposició pretén, com a mínim, matisar. A l'aferrissat debat sobre el POUM –desencadenant de la principal crisi, i que finalment s'ha aprovat amb diverses modificacions que no han acabat de convèncer els opositors–, s'hi afegiran altres projectes en dansa que han generat polèmica com ara la llei de barris, el mercat o el passeig marítim, que l'alcalde ha pogut desencallar amb un acord in extremis amb la confraria de pescadors. Segur que se'n continuarà parlant, igual que de les finances municipals. I és que a banda d'altres controvèrsies com la dels assessors o la dels sous de l'equip de govern –molt criticats per l'oposició perquè gairebé no s'han tocat–, el mateix alcalde ha admès que s'ha gastat molt, i caldrà veure quines repercussions té això en el pròxim mandat. Serà sens dubte un dels principals maldecaps del futur alcalde, ja sigui Sánchez o el convergent Joan Olivella –els únics que sembla que tenen opcions–, qui ja ha avisat que de grans projectes nous, ben pocs.

Són molts, doncs, els interrogants a resoldre a partir del 22-M, potser tants o més com aspirants a entrar al consistori: fins a dotze llistes, dues més que fa quatre anys. Gestionar aquesta proliferació, precisament, és el que amoïna més tant socialistes com convergents, que no descarten pactar entre ells per evitar que altres interessos particulars condicionin l'acció de govern. Uns i altres, a més, alerten d'un altre perill que corre Calafell: l'excessiva atomització del vot, que creï multitud de regnes de taifes a l'Ajuntament i en facin del tot impossible la governabilitat. “Que no passi com a Altafulla!”, clamen.

Just el contrari, això sí, pensaran els deu partits restants, entre els quals destaca el tàndem entre l'exfundador d'ADMC, Josep Parera, i l'exalcalde de CiU, Joan M. Triadó, a la UAM, que el 2007 –liderat llavors per Triadó– ja es va quedar a pocs vots d'assolir regidor. Caldrà veure si Parera manté el carisma per tornar al consistori, o bé pesen més les sigles que ell va crear (ADMC), que s'han reconstituït –plegaran els quatre regidors que seguien Parera– amb Rosa M. Olivé com a nova cap de llista. Això sí, alguns el continuen vinculant a l'exsecretari general (i exgerent municipal) Manel Romero, que després d'haver estat un temps al psiquiàtric sembla que ha desistit de la idea inicial de crear un partit propi. Una segona escissió d'ADMC l'ha format l'opció ANEMI, igual que l'exrepublicà Carles Rion –expulsat d'ERC– ha format la NIC. Per completar el ball de sigles, una darrera escissió –aquesta a Plataforma per Catalunya– serà la Vía Democrática de Míriam Muñoz. Poques possibilitats sembla que tinguin cap d'aquestes candidatures, ja que més enllà de CiU i del PSC els partits tradicionals són els que tindran més opcions. Sobretot el PP, que repeteix cap de llista amb Olga Elvira. ERC potser ho tindrà més difícil amb Lluís Sant, igual que ICV amb Jordi Álvarez, dos nouvinguts a l'espectre municipal que tenen molts més números que Ciutadans, que fins a última hora ni tan sols havien donat senyals de vida.