Fa quatre anys, tot i que trucava a la porta, ningú flairava la crisi. Ara ho abraça tot. Si en alguna cosa han estat d'acord els candidats a les municipals és que ha arribat l'hora de les vaques primes i de treballar per a les persones. Sovint les receptes per afrontar la fallida s'han mogut més en el terreny dels tòpics que en el de les idees. Molts parlen de potenciar polígons industrials quan a Catalunya hi ha milions de metres quadrats de sòl industrial que ningú vol. A cada poble ha sortit el tema del viver d'empreses com si aquestes fessin com les truites, que en poses cinc o sis en un safareig i comencen a criar desesperadament. L'estat d'ànim general és que de la indústria no en traurem gaire res i que la solució ha de venir del costat del turisme. “Hem d'aconseguir atreure visitants de qualitat”, s'ha sentit sovint. O també: “Ens hem d'anar a vendre a Barcelona.” Si coincideixen el mateix dia ompliran la Rambla. Com succeïx amb les victòries del Barça, un equip omnipresent que va viure un moment de glòria amb el gol de Keita al Llevant quan es va obrir la porta del teatre de Bescanó i algú va deixar anar una ràdio a tot drap per anunciar que la lliga era al sac.

Tots volen aprimar la despesa municipal, fins i tot aquells que demanen un altre ajuntament per al seu nucli. El PP i algun altre espontani ho volen fer abaixant impostos, cosa que no deixa de tenir el seu mèrit, encara que sigui per proporcionar nutrició al viver d'empreses tan consensuat.

Alguns alcaldables de Solidaritat, entre la cançoneta de l'espoli fiscal, han deixat anar un discurs sobre la immigració que signaria el mateix Anglada. No sabem si es tracta d'una tàctica puntual per esgarrapar vots o forma part de l'ADN ideològic de la formació. Estarem assistint al naixement d'una ultradreta genuïnament catalana? Dit això, amb el “permís” de Plataforma per Catalunya i d'alguns candidats del PP més veterans en marcar el camí cap al pedregar xenòfob. Però, en general, hi ha hagut moderació en l'ús demagògic de la immigració, una certa consciència del perill que el discurs s'escapi de les mans.

CiU, potser per capgirar l'impacte negatiu que pugui tenir en els votants el paquet de retallades a venir, no s'ha cansat de recordar que el fet que els seus germans grans manin a la plaça de Sant Jaume és un avantatge que redundarà en positiu en el poble. Realment, l'amiguisme ha tornat a entrar en campanya, com en els vells temps que semblaven superats. Altres partits com ara ERC, ICV i la CUP, els més “guais”, no s'han estalviat alguns tòpics i sovint han introduït conceptes com per exemple “ciutat educadora”, “ciutat sostenible”, “canviar al verd” i “banc del temps” que en teoria ningú no podria discutir però que a l'hora de portar-los a la pràctica ha costat trobar-los el punt de concreció. El PSC, amb el paraigua estès, ha intentat passar de la millor manera el ruixat de les seves pròpies contradiccions i és potser el partit que més ha evitat enfocar aquestes eleccions en clau supramunicipal i s'ha dedicat a exposar i debatre la seva bateria de propostes.