Otto Schilly, ministre de l'Interior alemany, un cop es va trobar amb Jordi Pujol i se li queixava de la reivindicació que fa Catalunya de la llengua pròpia. Se'n feia creus que ens entestéssim en un idioma que per a ell era un dialecte. Pujol va respondre-li enviant-li tres diccionaris: “Un era de català-castellà, perquè veiés que eren dos idiomes. Un segon era una guia de converses de l'any 1504 editada a Perpinyà per un editor de Nuremberg, català-alemany. I el tercer que li vaig enviar era el català-sànscrit, perquè un idioma que es preocupa de tenir versió en sànscrit vol dir que és una llengua de cultura”.

No va quedar clar si el ministre de l'Interior va quedar convençut, però el que està clar és la importància de la cultura per a la identitat catalana. Pujol va advertir que al costat d'aquesta hi ha molta tarregada, la que va acabar enfonsant el país als anys trenta. Va fer aquesta doble lectura en la presentació a la Facultat de Comunicació Blanquerna del llibre de l'editor i escriptor Quim Torra Honorables. Cartes a la pàtria perduda. També havia d'assistir a l'acte l'exconseller Agustí Bassols, però no hi va poder ser present per un problema familiar.

Pujol va reconèixer que el moment actual del país és difícil, que alguns elements bàsics de la identitat han estat sotraguejats i que les il·lusions dels intel·lectuals dels anys vint citats en el llibre tan sols han estat complertes a mitges. “Aquella gent tenien clar que volien fer un país a l'estil de la ciutat d'ideals de Màrius Torres, d'alta qualitat. I tenien raó perquè si no som una Catalunya que estigui per sobre de la mitjana, ens serà difícil sobreviure”.

Pujol va apuntar a les solucions a la crisi econòmica agafant els referents dels anys vint, des de Ferran Soldevila, fins a Amadeu Hurtado, passant per Pompeu Fabra. Buscaven l'excel·lència abans que tot s'ho emportés la guerra. Va advertir que qualsevol situació pot empitjorar també ara si no es va amb cura i amb actitud de nou-rics. Però Pujol va admetre també que el segon problema que té a hores d'ara Catalunya és el de la immigració, i va evitar en això el llenguatge políticament correcte. “Tots sabem que els negres senegalesos tenen facilitats pels idiomes, riuen, són més alegres, i més porosos. En canvi, l'argentí, no. L'argentí que arriba aquí es pregunta: I jo he de parlar català? Tenen l'orgull de la seva llengua, com l'australià el té de l'anglès”.

Segons l'expresident, amb l'ofensiva espanyola que pateix Catalunya, tot plegat es complica. “La independència té dificultats, però és evident que no podem acceptar l'Espanya que ens volen imposar”, va reiterar com en els seus darrers discursos. I va recordar que abans de confederal cal ser independent, mentre proclamava que l'Espanya plural en què creien Vicenç Vives i Salvador Espriu ha fracassat. Per ell, però, la solució no vindrà amb tarregades sinó amb treball.