Visc en una urbanització del Maresme, en una caseta amb jardí i vistes a mar. Treballo a casa, m'hi passo tot el dia i no falla mai, tres o quatre cops per setmana, normalment quan estic més concentrat, truquen al timbre i és un negre amb la bici, mai el mateix, que em somriu des del carrer i em demana “trabajo” o una moneda per a un entrepà. És desagradable. Tu estàs a casa amb el teu Mozart i aquest negre no té res més a fer que venir a demanar caritat.

No fa ni un mes, en plena campanya, Josep Anglada va venir a visitar aquesta meva ciutat plena de moros i negres. Es va passejar pels carrers, va retratar-se donant la mà als ciutadans i repartint obscenament propaganda a unes mores amb vel que li somreien i no sabien qui era. Al cap d'uns dies, vaig rebre a casa un sobre amb paperetes electorals del seu partit. El lema era “Primer els de casa”. Vaig dedicar-me a comptar els cognoms d'origen castellà de la llista: de 44 cognoms, 39, com a mínim. Vaig pensar si jo, Sala Isern, seria considerat o no “dels de casa”.

“Primer els de casa” també explica que CiU hagi exclòs dels ajuntaments d'arreu PxC però que en canvi hagi permès al PP l'alcaldia a Badalona. El PP són “dels de casa”. Els arguments de CiU no s'aguanten. Si hagués de governar sempre la llista més votada, CiU no caldria que es presentés a les eleccions generals –i, a la llarga, tampoc a les altres. Dir que negar l'alcaldia al PP seria regalar-li la majoria absoluta a la pròxima legislatura simplement és renunciar a la teva feina. Ah, no pots governar millor que ells i superar els seus discursos? Doncs per què et presentaves? Ningú t'obliga a estar en política; plega si no t'hi veus amb cor, no enganyis. No hauríem d'oblidar la responsabilitat que també tenen els perdedors d'unes eleccions, aquí i a Itàlia.

En diem racisme, xenofòbia, feixisme, però es pot resumir en la temptació miserable de repartir llenya precisament contra els més febles. El fort no el toques; és molt més fàcil depredar el dèbil. Punxes els de baix, els excites perquè es barallin i tu en treus profit des de dalt. Per tu, ja es poden matar. “Primer els de casa” vol dir això, renunciar a l'empatia. Personatges que militen en partits corcats de corrupció, aquests han d'assenyalar-nos de quin país surten els delinqüents? Gent que fa lleis contra la cultura autòctona, aquests han de venir-nos a parlar del perill dels de fora?

Cada vegada que passa un negre i truca al timbre de casa, o quan en veig un altre que remena escombraries, naturalment que em provoca mala consciència. Quina part del meu benestar li dec? Forma part de la consciència, la mala consciència. I, efectivament, tal com vam fomentar que vinguessin a treballar quan ens convenia, ara haurem de fomentar que els immigrants se'n vagin tornant als seus països. Per això mateix aquests discursos a l'engròs fan vomitar. Com pots no tenir una consideració per persones que han hagut d'anar a buscar-se la vida en un altre continent? I els fills que han tingut aquí, crescuts aquí i educats en els valors d'aquí, també els vols fer fora?

Amb unes formes tan infantils com
es vulgui, el moviment dels indignats ha reclamat a la seva manera la substitució d'una esquerra més que cremada, l'esquerra que hauria d'estar replicant ara al cinisme dels discursos contra la immigració, però que ni està ja legitimada, ni se'n sent.