Aquest dilluns passat s'ha presentat a Barcelona el llibre La Setmana Tràgica. Motius i fets, editat per l'Institut Ramon Muntaner, l'Ajuntament de Barcelona, i cinc centres d'estudis de diversos barris de Barcelona. El llibre és el recull de deu conferències impartides durant l'any 2009 per diferents llocs de Barcelona amb motiu del centenari de la revolta del juliol de 1909. La presentació s'ha realitzat a El Molino, ple de gom a gom, com a espai emblemàtic del Poble-sec, un dels barris actius en la crema d'edificis religiosos. Alguns dels historiadors que pronunciaren algunes de les conferències no s'estalviaren de fer algunes preguntes relacionades amb la decantació de la revolta cap a la crema d'edificis religiosos. Isidre Molas, per exemple, es preguntava: “Per què una protesta obrera es transforma en un moviment antireligiós?” i “per què no es produeix com en d'altres llocs una vaga general antimilitarista i no antireligiosa?”. Teresa Abelló incidia més en el tema: “[...] la gent assaltava esglésies i convents: ni fàbriques, ni bancs, ni centres de comunicació van ser tocats; els elements fonamentals a controlar en qualsevol esdeveniment revolucionari semblava que no interessaven a ningú”. I el desaparegut Gabriel Cardona ho rematava dient que “[...] malgrat això, les irritades masses no van atacar la Capitania General ni cap caserna, fàbrica, palau o banc sinó que van cremar vint-i-un dels cinquanta vuit temples de la ciutat i trenta dels seus setanta-cinc convents”.

Sovint les preguntes són tan interessants com les respostes, o dit d'altra manera, sense preguntes no hi ha respostes –si són possibles–, no hi ha debat amb el passat i el present. Jaume Clotet, dilluns passat en aquest mateix diari, s'implicava amb el present amb el mateix propòsit, com si s'avancés a les preguntes que els historiadors del futur deuran fer-se. Ho feia amb unes afirmacions que remeten automàticament a plantejar un ¿per què?, quan escrivia parlant dels denominats indignats: “Els hem vist com assaltaven el Parlament de Catalunya [...] però no els hem vist acampar davant la Delegació del Govern espanyol o la Capitania General”.

En l'exercici de la política afloren freqüentment el populisme, la demagògia, el messianisme, les actituds maniquees –uix, que dolents són els altres–, espolsar-se les mosques, el doctrinarisme o les consignes de partit o sector. I de tant en tant la corrupció. Pràctiques i formes que no ens beneficien i que provoquen rebuig per allò que és o hauria de ser públic, de tots. Ara bé, seria un error caure en la creença que la societat és immaculada, un tros de pa, únicament víctima del sistema i dels qui el representen. Ens hauríem de mirar bé! Dubto que allò que és un símptoma, un cop de febre, sigui la solució. Hem vist com el moviment dels indignats –com les dinàmiques internes i externes dels partits i llur confrontació– ha acabat sent l'objecte de la seva pròpia representació: les acampades, les pancartes, els eslògans –tants com en podríem fer!–, les contundents intervencions policials, els dubtes d'una determinada formulació assembleària, les divisions internes, les plantes de l'hort als parterres, l'avituallament, les bombones de butà, la violència al Parlament, un desallotjament que mai acaba, la marxa cap a Madrid. Una gran escenografia teatral per un text que planteja molts dubtes. Posar encara més distància –en nom de qui?– entre la societat i els qui ens representen és la solució? O potser, també com en la Setmana Tràgica de 1909, amb plantejaments d'un radicalisme dubtós, ens entretindrem i desviarem desfogant les energies cap a objectius equivocats?