Dijous la Generalitat va cridar a capítol una bona colla d'alcaldes. Dies abans l'Estat havia fet el mateix amb les comunitats autònomes. El rerefons el sabem tots: les caixes són buides, la pila de factures fa por i, en més d'un cas, si les administracions fossin empreses estarien en suspensió de pagaments. Fa uns dies l'alcalde de Tarragona plantejava la cruesa de la realitat: si no se soluciona el finançament, els ajuntaments encara haurien de deixar de prestar serveis que no són de la seva competència. Ai las! Els ajuntaments, agradi o no, són les institucions de proximitat per excel·lència, i els alcaldes i regidors, els polítics més propers. Qualsevol cosa que passi, qualsevol reclamació, va a parar primer a ca la vila. I és normal. El que no és normal, però, és que els ajuntaments hagin de rebre càrregues que no són de la seva competència i assumir despeses pròpies, per exemple, de l'administració autonòmica. I, per postres, quan prenen la iniciativa i van directament a Madrid a la recerca de fons, la comunitat autònoma té un atac de gelosia. Ho he vist amb els meus ulls. El que és clar és que el finançament municipal continua sent la gran assignatura pendent de la transició espanyola. S'ha demostrat que mantenir els municipis bàsicament amb les taxes de llicències d'obres i els impostos de béns immobles a la llarga porta on som ara.