“Catalunya ja no pot fiar, ara s'hauria de pagar per endavant”

En un temps molt difícil. Amb moltes crisis superposades. Per començar, la crisi econòmica, amb tres escenaris: l'europeu; l'espanyol –fruit del contagi europeu però agreujat per la lleugeresa de nou ric i per una pèssima conducció– i el català.

Patim les crisis de tot Europa, però també les que deriven d'una política econòmica espanyola especialment poc responsable i poc seriosa. I hi ha dues causes més. Una és la de sempre, el mal finançament de la Generalitat. I l'altra, el mal resultat del tripartit. També en
el camp econòmic, malgrat
haver tingut un conseller
d'Economia competent.

No. El tripartit va tenir més d'un, més de dos i més de tres consellers competents. Però que no podien evitar el fracàs col·lectiu, ni sovint el del seu propi departament. Per una raó molt senzilla, que el conseller Ernest Maragall va explicar molt bé. Va dir: “El tripartit no és un govern, és un artefacte
inestable. I tampoc no ho és
perquè no té projecte de país.”
I com que realment era així
estava condemnat al fracàs, malgrat la vàlua professional d'algunes persones. I a conduir Catalunya a una situació molt difícil en tots sentits.

Ara el que tenim de bo és que a Catalunya tenim govern. Amb el tripartit no en teníem. I ara a Espanya no n'hi ha. El que hi ha a Espanya és una intervenció encoberta –de fet, no gaire encoberta– de la Unió Europea, del Banc Central Europeu i de l'FMI. I això para una mica el cop i és una sort. Però de govern, de fet, no n'hi ha.

És que a Catalunya tenim una autonomia cada vegada més pressionada. Financerament, políticament i administrativament. Assetjada per les institucions de l'Estat, començant
pel Tribunal Constitucional. Amb perill d'ofec. Però dins
del que està al seu abast el nostre govern funciona. Tenim govern. Un govern que explica la veritat a la gent, no fa falses promeses ni enganys. I pren
decisions. I malgrat la seva fragilitat parlamentària i la difícil situació política i social, les aplica. Res a veure amb la confusió
i la constant fugida d'estudi
del govern espanyol.

Sí. Superarem aquesta situació. Perquè a part de tenir govern, també tenim país. Frenat per la crisi, pel mal finançament de la Generalitat, per l'escassetat del crèdit bancari, per un excés de cultura del no, per massa intervencionisme burocràtic que ara es comença a reduir amb les lleis òmnibus, etc. Però hi ha país, hi ha gent amb iniciatives i amb ganes i molta gent amb molt bona formació, més que mai n'havíem tingut. Ens en sortirem.

Ja he explicat pel dret i l'inrevés el projecte que des de Catalunya sempre hem defensat: el d'una Espanya democràtica, europea, amb bon desenvolupament econòmic i social i obert al reconeixement de la realitat cultura i lingüística, econòmica i política, del fet nacional de Catalunya. Era un projecte que requeria lleialtat, respecte i acceptació mutus. Això ha fallat i crec poder dir que no per manca de lleialtat nostra.

El que ara dic és que després
de la sentència del Constitucional i del joc que han fet el PP, i també el PSOE, hi ha el molt
i molt imminent risc que als
catalans se'ns presenti el
dilema de “o independència
o residualització”. La independència és molt difícil. No impossible, però molt difícil.
Però la residualització significa la desaparició segura de Catalunya com a país, com a llengua i cultura pròpies, com a protagonista polític, com a sentiment col·lectiu, i també com
a motor econòmic.

A Espanya o a Catalunya mateix és possible que algú ens expliqui un sopar de duro, que ens digui que encara tot es pot arreglar. Però la confiança que molts ens vàrem tenir fa 30 o 40 anys, ara ja no hi és. Per tant, ara ja s'hauria de pagar per endavant. Catalunya ja no pot fiar. I ha de deixar clares unes línies vermelles que cal no traspassar i uns objectius vitals que cal assegurar prèviament.

Home, el pacte fiscal n'és una. Perquè cal garantir de totes
totes que no hi seguirà havent ofec econòmic a Catalunya, amb la repercussió que això
té tant per a l'economia catalana com per a l'estat del benestar, com per a la capacitat de construir una societat alhora moderna i integradora.

Entenc que hi ha d'haver una relació bilateral entre Catalunya i l'Estat. Bilateral de debò.
I que ens cal, per tant, tenir
la nostra agència tributària,
que cobri tots els impostos, i passar-ne després a l'Estat les quantitats que corresponguin per l'atenció de les seves competències generals i per requeriment de solidaritat. Amb el
benentès que cal abandonar la idea que Catalunya és la bóta
de sant Ferriol, que mai se li acaba el vi. I que per tant cal fixar un sostre de les aportacions de Catalunya al conjunt de l'Estat espanyol, seguint, per exemple, el que es fa a Alemanya.

L'acció d'erosió competencial que des de fa anys ha estat
practicant l'Estat ha de ser
revertida. I més tenint en
compte que la sentència del
Tribunal Constitucional en aquest camp –fonamental per
a l'exercici de l'autogovern–
és molt negativa. Tendeix a
fer que la Generalitat políticament esdevingui negligible.

És un element bàsic de la nostra identitat. Del tot bàsic. No hi podem renunciar. No podem permetre que per motius polítics, jurídics o demogràfics el català quedi situat en una rampa que porti a la seva residualització.

Des de el meu punt de vista hauria de significar la impossibilitat de col·laborar, amb qui ho proposés o ho imposés. Fos qui
fos. Aquí i a Madrid.

Sé que el PP no simpatitza
amb la política lingüística del govern de la Generalitat, però en aquests pressupostos no
hi ha absolutament res que hi vagi en contra. I fins ara el PP no ha fet cap proposta parlamentària contra la immersió.
A més, és un acord puntual;
cap pacte estable.

No és intransigència. La defensa del català sempre s'ha volgut acompanyar d'un gran respecte i una alta valoració del castellà. I dels castellanoparlants. Alta valoració que jo sóc el primer a fer. Per respecte a les persones i a la importància i qualitat de la llengua i cultura castellanes. Però s'ha d'entendre que el català s'enfronta a una situació de
ser o no ser. El català és el que confereix personalitat pròpia a Catalunya. Per això requereix un tracte preferent.

Fins ara no ho han acceptat,
és cert. Però les coses s'han posat d'una manera que ja no es pot tergiversar. Ni ells ni nosaltres. Ells, perquè Espanya està en crisi. En sortirà, però és una crisi greu, econòmica, política
i social, i institucional. I justament una de les coses que més malament van és l'Estat autonòmic, fruit de les ganes de diluir l'autogovern català. Ara
ells també diuen que s'ha de modificar. Amb més café para todos rebaixat? Això no ho
podem acceptar.

No s'ha d'excloure que pugui ser així. I arribat el cas, no s'hauria de defugir. No és el pitjor que ens pot passar, entre altres coses perquè ara el país en general i també el nostre govern estan més preparats. I perquè no tindrem més remei. I arribat el cas tinc confiança en el president Mas i en Convergència i Unió. Tots sabem que la sentència marca un abans i un després.

Molt.

És cert que si ni el PP ni el PSOE traguessin majoria absoluta tindríem més marge de maniobra, i això en part depèn del resultat a Catalunya. I sobretot del resultat de Convergència i Unió. Però depèn, i molt, del que passi a Espanya. D'altra banda, el plantejament que haurà de fer Catalunya no es podrà fer només a base de transaccions parlamentàries. Perquè de fet el que se'ns plantejarà a tots és la necessitat d'una revisió molt a fons. El joc parlamentari hi pot ajudar molt, però no ho és tot. Per això el que serà més important el 20 de novembre és que Catalunya demostri una gran fortalesa. I una gran determinació.

Sobre això Duran va dir fa uns dies una cosa que cal tenir molt en compte. Va dir que si CiU entrés al govern, no seria per resoldre el problema de Catalunya, sinó perquè el problema
ja s'hauria resolt. És el que li he dit abans: Catalunya ja no pot fiar o pagar per endavant. I és
el que CiU ja va dir fa anys a Felipe González i també a Aznar,
i que ara encara ha de ser més així. Perquè, com es diu en un llibre de converses d'en Roca
i Felipe González, ara “se ha
roto la confianza”.

En la vida parlamentària sempre hi ha peix al cove, poc o molt. No només per qüestions identitàries, sinó també per
les econòmiques, socials...
Fins i tot l'oposició de vegades arriba a acords puntuals amb
el govern. Però el peix al cove com a estratègia bàsica crec
que s'ha acabat. Perquè, com
a conseqüència de la sentència del TC i de l'actitud del PSOE
i del PP, de fet s'ha produït un replantejament de fons de l'estructura de l'Estat. Hi ha un abans i un després.

Que és improbable, però és una possibilitat que podria tenir com a motivació principal fer totes les reformes econòmiques i socials que l'Estat necessita. Com han fet alguns dels països europeus més responsables. Però que també podria tenir com a objectiu modificar l'estructura autonòmica de l'Estat, i no pas en termes positius per a Catalunya. Ben al contrari. Contra això caldria una actitud molt valenta d'afirmació catalana. Una gran voluntat i una gran capacitat de resistència a Catalunya mateix. Que el 20 de novembre s'ha de posar de manifest.

Estic segur que sí. Un resultat francament bo. Tenim un bon candidat, en Duran. Això és ben sabut. I l'actuació de CiU a Madrid és altament apreciada. Tindria tota la lògica del món i seria just que milloréssim molt el resultat de fa quatre anys. Ens cal una resposta potent. Que doni a entendre que a Catalunya hi ha una voluntat molt decidida. A favor d'una autonomia potent, d'una recuperació sòlida, social i econòmica, i d'un respecte cap a la nostra identitat. Ser forts aquí és el més important. Recordo que Coll i Alentorn, fa molts anys –just abans de les espanyoles del 82– em va dir: “El que en aquestes eleccions passi a Madrid és important.” Però més important és que a Catalunya se la vegi forta, que tingui realment molta força i que se la vegi decidida a fer-la servir.

Comprengui que aquest és per
a mi un tema difícil. Tinc confiança en l'Oriol com a persona
i com a polític. Però aquesta
decisió s'haurà de prendre en
el marc de CDC. Crec que l'Oriol pot fer bona feina en qualsevol de les tasques que li toqui fer. I, això és important, estic segur que sempre ho farà des d'una perspectiva nacional molt
clara. Però ara és a CDC a qui
li toca prendre la decisió. Afortunadament, CDC viu un bon moment també en el sentit
de disposar de valors segurs,
de molta gent de vàlua.