El paraigua municipal

Són molts els ciutadans que coneixen l'existència de les diputacions provincials. Si els preguntessin, però, per la funció que despleguen aquestes institucions, la xifra es reduiria probablement a un número ínfim. Imprescindibles per a uns, exterminables per a uns altres, el debat sobre el paper d'aquests organismes no ha estat mai aparcat, si bé és cert que en els darrers dies bull amb força. Sobretot, després que el candidat del PSOE a les properes eleccions generals, Alfredo Pérez Rubalcaba, hagi obert aquesta setmana la caixa dels trons i afirmés que eren institucions suprimibles. “Sobren”, va arribar a afirmar amb contundència.

A Catalunya, les reaccions no s'han fet esperar. Des de les quatre diputacions, que les darreres eleccions municipals van deixar sota la batuta de CiU, es qualifica d'“electoralista” la proposta de Pérez Rubalcaba, a qui retreuen que ha esperat a veure com el seu partit perdia la majoria de diputacions de l'Estat espanyol (només en presideix vuit) per plantejar-ne la supressió. “És curiós que fins ara no ho hagi descobert”, va ironitzar ahir el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve. El president de la Diputació de Girona, el convergent Jaume Torramadé, ha estat una de les veus més crítiques: “És una institució anquilosada, amb uns plantejaments que no s'adapten al seu temps”, ha subratllat.

CiU i el PSC comparteixen la necessitat de revisar aquest model administratiu i la duplicitat de funcions amb què topen algunes institucions. Convergència, que per primer cop presideix les quatre diputacions del país, defensa una transició que donaria pas a una divisió territorial en vegueries, comarques i municipis. En el que coincideixen tots els partits és en la necessitat de donar continuïtat als serveis que presten les diputacions, unes institucions hereves d'un model del segle XIX que aquest exercici gestionen un pressupost global de 941 milions d'euros. Una xifra no gens menyspreable.

Actualment, les diputacions provincials canalitzen ajuts econòmics que s'injecten directament en els municipis, a més de donar suport tècnic a les administracions locals i impulsar projectes de diversa mena, destacant sobretot el capítol cultural –a Catalunya destaca la xarxa de biblioteques que s'estenen per tot el país.

El paper de les diputacions com a prestadores de serveis esdevé essencial en el cas dels municipis petits, quan no disposen d'una estructura tècnica pròpia o les seves arques no destaquen per l'abundància. El president de l'Associació de Micropobles (entitat que aglutina setanta municipis catalans de menys de 500 habitants), Toni Lloret, es refereix a la importància que representa l'existència d'un organisme de suport municipal, “diguem-ne diputacions, diguem-ne vegueries”. Lloret es decanta obertament per la segona opció i considera que el debat s'hauria de centrar en quin model de diputació o vegueria necessita el país, i no pas en com suprimir-les. “Ni em podem prescindir els pobles petits, ni tampoc no s'ho poden permetre les ciutats mitjanes, d'entre 50.000 i 100.000 habitants”, indica. Davant la rellevància que aquestes organismes tenen per a alguns municipis, el president de l'Associació de Micropobles reclama que, abans de prendre qualsevol decisió, “se'ns consulti la que més ens afectaria, qualsevol canvi que es pugui introduir”.

Sense les diputacions, per posar algun exemple, molts pobles catalans no haurien tingut capacitat de gestionar els anomenats plans Zapatero. O no disposarien d'una biblioteca al municipi o a pocs quilòmetres d'aquest. Tot i ser poc conegut, el paper de les diputacions és cabdal per a alguns. Això no treu, però, que aquesta realitat s'acompanyi d'un debat social sobre si les diputacions tenen una estructura professional que ha anat engreixant al mateix temps que anava creixent la despesa en personal. El sou dels diputats –començant pel del president– també està envoltat d'un cert rebuig social, tot i haver experimentat darrerament una important rebaixa en tots els casos. Un exemple més gràfic: en el cas de Tarragona, el conjunt de sous dels 17 diputats amb dedicació exclusiva (12 dels 14 del govern de CiU, i cinc de l'oposició del PP, ERC i el PSC) i dels quatre amb dedicació parcial (tots del PSC) supera el milió d'euros anual (1.072.667 euros exactament), amb una mitjana de més de 51.000 euros bruts per cap. A banda, els diputats restants, que només cobraran assistències, també percebran per aquest concepte entre 522 euros per un ple i 377 per una comissió informativa, amb màxims anuals entre 58.751 i 28.799 euros. A Barcelona, aquells diputats que no tenen dedicació exclusiva cobren 1.640,63 euros bruts per assistència a ple. Si són convocats a una comissió especial (ja sigui la informativa o l'especial de comptes), cobren 460,36 euros bruts.

El debat és sobre la taula, i sembla que amb més efervescència que mai. Alguns presidents, com el de la Diputació de Lleida, Joan Reñé, tenen clar que ha arribat el moment de fer el pas definitiu cap a les vegueries. Ahir mateix es va comprometre a treballar “per fer-ho possible”. Rañé va assegurar que “l'organització territorial del nostre país, aprovada per l'Estatut, és que la distribució es basa en municipis, comarques i vegueries”, va recordar Reñé, que va afegir que “aquest és el perfil en què treballarà la Diputació de Lleida i el seu president per fer-ho possible”. “Quan es constitueixi un nou govern després de les eleccions generals, la Generalitat iniciarà negociacions pel tema territorial per veure de quina manera és possible complir amb la nostra llei ”, va assenyalar. De tota manera, Reñé va recordar que per implantar el model de vegueries com consta en l'Estatut, caldrà l'acord entre els partits majoritaris de l'Estat per modificar dues lleis orgàniques, fet que, segons el seu parer, “dificulta enormement la situació”.