Janis Joplin, Jimmy Hendrix, Joe Cocker, Joan Baez... tres dies sencers de música i de Pau i amor que van reunir més de mig milió de persones a Bethel (Nova York) el 1969. La mare de tots els festivals. La candidata del PSC, Maria Badia, (Sant Quirze del Vallès, 1947) no només recorda el mític Woodstock, sinó que reconeix que l'interès pel moviment hippie i la cultura anglosaxona la van portar a estudiar filologia anglesa a la UAB.

Entusiasta de les llengües, l'anglès, el francès, el castellà i italià són les quatre en què es desenvolupa a l'eurocambra, on ja ha treballat durant els últims cinc anys juntament amb el seu predecessor, Raimon Obiols. La decisió de l'històric dirigent socialista d'enretirar-se i centrar-se en la Conferència Oberta del PSC –va com a número 13 de la llista– la va fer saltar a la palestra dels eurocandidats. I la va fer capbussar en la campanya. Els seus mítings tenen bàsicament un to pedagògic. Segurament els anys que va treballar com a professora d'anglès en dues escoles de primària de Sabadell tenen molt a veure. Ara, l'assignatura és Europa. Badia es presenta amb els deures fets. Al pla país, com li cantava Jacques Brel, i com titula el seu bloc a internet, s'ha destacat per la seva participació en la comissió de Cultura i Educació del Parlament Europeu, on ha treballat en programes per afavorir la mobilitat dels estudiants dins de la UE, en què pretén tornar a centrar l'atenció. Entre altres responsabilitats, també és membre de la delegació per a les relacions amb la República Popular Xinesa. Una visita al país li va fer entendre que no es pot anar pel món «donant lliçons» ni mirar un territori on viuen més de 1.300 milions de persones amb els paràmetres occidentals.

Badia és l'única dona cap de cartell catalana i ocupa el número quatre en la llista comuna amb el PSOE, encapçalada per Juan Fernando López Aguilar, i en què figura la qüestionada Magdalena Álvarez en tercer lloc. Una de les propostes estel·lars de Badia per a la propera legislatura és impulsar una iniciativa legislativa popular que posi fi a les desigualtats de sou entre homes i dones que fan la mateixa feina. I ella, com viu la conciliació? Companya del conegut Francisco d' El cor de la ciutat –l'actor Artur Trias–i mare de dos fills, reconeix que no hi ha més secret que «fer dues jornades i mitja».

Segurament poc s'imaginava el 1975, quan va entrar a Convergència Socialista de Catalunya –embrió del PSC–, que trenta-quatre anys més tard compartiria cartell electoral amb Alejo Vidal-Quadras o, més exactament, amb el seu clatell. El cap de llista popular, en particular, i el PP, en general –«la dreta més rància d'Europa»–, són el blanc de les seves crítiques de campanya. Dins dels socialistes, ha estat coordinadora de la primera secretaria del PSC, coordinadora de la secretaria de relacions internacionals del PSOE i també responsable de la secretaria del president del Parlament, amb Joan Raventós, de qui recorda aquell «som socialistes, catalanistes i europeistes per les mateixes raons». Si passat el 7-J no la trobessin, busquin-la per Nova York, per on es perdria una temporada curta, o per Catalunya, si és cosa de més temps.