“El català sortirà reforçat d'aquesta crisi”

El català és un cas únic entre les llengües desenvolupades del planeta. Estem parlant d'estats que fa dos-cents anys que s'estan construint seguint el model de l'estat nació que defensa un sistema lingüístic en el qual hi ha un llengua dominant, la de l'estat, i les altres, que les va laminant per fer-les desaparèixer. Els estats nació fan d'un territori inicialment divers, lingüísticament i culturalment parlant, un d'homogeni. França és el cas més exemplar perquè ha dut una política de limitació lingüística amb molt d'èxit: fa 150 anys més de la meitat dels joves que anaven al servei militar no entenien el francès, avui dia aquesta situació és impensable.

L'Estat espanyol ha fracassat en aquest intent de crear una homogeneïtat lingüística, cultural i identitària. A principi del segle XXI es troba que continua tenint una diversitat lingüística considerable. Catalunya, com que no s'ha deixat assimilar, continua sent un poble diferenciat amb una majoria que no accepta aquesta visió uniformitzant i, com que estem en una democràcia, això no es pot amagar. En aquests moments aquest conflicte està arribant a un punt de crisi que no sabem com evolucionarà.

Si algú afluixa seguirem un temps fent la viu-viu, però em sembla que arribem a un atzucac. El president Mas ha deixat ben clar que troba aquesta llei inadmissible i si un dirigent important no accepta una llei vol dir que hi ha un problema. A més, aquest rebuig respon al que vol la majoria del país. Aquí hi ha un conflicte entre un sistema judicial basat en una visió determinada castellana de l'Estat i un poble que ho veu d'una altra forma. Però no cal oblidar que un estat de dret no només es basa en lleis, sinó que aquestes no poden anar en contra del que pensa la població. Es dóna, doncs, una contradicció que només es pot resoldre si Espanya canvia de visió, o bé si Catalunya obté més poder per actuar pel seu compte.

El català és ara mateix una llengua viva, parlada per uns deu milions de persones –si més no aquesta és la xifra de persones que declaren que el poden parlar–, i a més és una llengua que dins d'una bona part del seu territori, concretament Catalunya i Andorra, té una apreciable capacitat d'atracció. Per això, una part de població no catalanoparlant l'adopta. Mig milió de persones parlen català amb els seus fills, mentre que no ho feien amb els seus pares. Això vol dir que el català té un valor social important. Ara bé, la gran majoria d'aquests nous parlants són fills de la immigració castellano-andalusa dels anys seixanta; en canvi, els estrangers que vénen ara, quan passen a una altra llengua, de moment ho fan al castellà i és preocupant.

Sí, però aquesta gran immigració estrangera, de més d'un milió de persones, de moment ha representat inevitablement una disminució dels percentatges d'ús del català. Amb tot, encara que només una minoria ha après català –un 30%–, el seu nombre és prou gran com perquè hagi augmentat la xifra dels que declaren parlar català.

El fet de no tenir un estat darrera que li doni suport i en canvi estar dins d'un estat que no li és propici. L'Estat espanyol no considera el català com un patrimoni propi en la mesura en què passa en països democràtics i multilingües, penso en Suïssa i el Canadà. El grau de multilingüisme de l'Estat espanyol és molt alt i a Europa només es comparable amb Suïssa, que té un tipus de democràcia lingüística que situa totes les llengües a un mateix nivell. El percentatge de la principal minoria de Suïssa, que és francòfona, és similar al del català a l'Estat espanyol, que és proper al 20%. Però també cal tenir en compte que, si bé el francès és minoria a Suïssa, té un estat potent que li dóna suport, com és França i part de Bèlgica.

És menys un problema jurídic que de confrontació de visions. Aquesta interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respon a la sentència del Constitucional retallant l'Estatut i limitant els drets lingüístic i a altres declaracions del tribunal superior espanyol. De qualsevol forma, ha quedat palès que les interpretacions són múltiples i cadascuna correspon a una determinada visió. El govern català sembla que té una actitud ferma i gran part de la població vol mantenir la immersió lingüística. Per tant, encara que el govern no pogués mantenir-la, l'Estat es trobaria amb un problema perquè la majoria del sistema educatiu no ho accepta. De tota manera, hi ha moltes lleis que no s'apliquen i no passa res. De fet no és gens raonable legislar una llei incompatible amb la voluntat de la societat.

Depèn de qui l'apliqui. D'entrada aquesta interlocutòria no és operativa perquè exigir, dos mesos després de començar el curs, que canviï el sistema és impossible. A més, sempre hi ha hagut normatives centrals que han volgut introduir més castellà a l'escola i s'han anat trampejant.

Amb la construcció de la democràcia, després de la mort de Franco, hi ha haver un relaxament de l'actitud endèmica dels castellans d'homogeneïtzar el territori, però passats els anys aquell efecte compensatori s'ha esgotat. L'evolució de la majoria espanyola va en la línia de reforçar la seva pròpia identitat i ignorar la dels altres. De fet la pressió centralista està creant un augment sobiranista. Aquí hi ha un conflicte polític. Si a Espanya hi hagués una visió racional del procés, el millor que podria fer perquè Catalunya continués estant dins l'Estat és seduir-la, mirar d'acceptar els seus trets diferencials. També hauria de fer un treball pedagògic amb la població espanyola perquè canviés la seva visió. Però Espanya té un història d'imposició. Recentment s'han creat nous estats a Europa i altres regions han plantejat la seva voluntat de ser-ho, un gest perfectament lícit i democràtic. Avui [ahir per al lector] sentia el senyor Duran i Lleida parlant en uns termes que mai no havia emprat fins ara, igual que Jordi Pujol ha fet fa poc. S'estan veient coses que fins ara no es veien. Hi ha una evolució a causa dela pressió centralista. La crisi econòmica ajuda que les contradiccions es facin més evidents, perquè a Catalunya, mentre tot anava bé, es podia anar tirant malgrat el dèficit fiscal, però en la situació actual la cosa canvia. En tot cas, per al català aquesta crisi té un aspecte positiu, ja que el sentiment de greuge podria reforçar el lligam de la societat amb el català millorant per tant el seu valor social, allò que fa que una llengua visqui o no visqui.