Guardiola de tots els valors

Mai abans tanta gent havia confluït a l'edifici del Parlament de Catalunya, però és que mai abans s'hi havia homenatjat en Josep Guardiola, l'home de moda, l'home que fa pujar l'autoestima del país i de les persones que l'habiten, siguin d'on siguin i d'on vinguin. Pep Guardiola, l'entrenador del Barça que ho guanya tot posant en pràctica la tècnica que en futbol és del cas i tots els valors que ahir es van recitar un a un. Valors, valors, valors. Amb motiu de l'Onze de Setembre, diada nacional de Catalunya, se li entregava la Medalla d'Honor del Parlament en la seva categoria d'or. L'or avui està pels núvols, però com va dir al final el president Mas, l'or que la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li havia penjat al coll no és res comparat amb els tresors que Guardiola reuneix. El dia de les marededéus trobades, que era ahir, Guardiola va tocar el cel. Tot tocant de peus a terra, això sí, com va dir Mònica Terribas, una de les glossadores de l'acte.

Va dir l'homenatjat en el seu discur: “Jo no vull ser exemple de res.” Pep, Pep, el valor de la humilitat està molt bé, però si ahir la màxima institució de Catalunya et donava la medalla i tanta gent del món polític, del món militar, del món dels negocis, del món periodístic, del món intel·lectual i del món de cada dia et penjaven una medalla és perquè et consideraven un exemple.

Diu l'acta de concessió aprovada per unanimitat per la mesa del Parlament que es concedia la medalla a Josep Guardiola “per raó de la seva trajectòria com a esportista d'elit, pels èxits aconseguits en la seva etapa com a entrenador, per la projecció d'una Catalunya culta, cívica i oberta, que ha sabut fer d'una manera ben notòria, i pels valors que ha transmès exemplarment, com ara l'esportivitat, el treball en equip, l'esforç i la superació personal, valors molt positius no solament des d'un punt de vista individual, sinó també per al progrés personal". Doncs això, sent molt, no ho va ser tot. Evarist Murtra i Mònica Terribas, els oradors de la vetllada –més l'amic personal de Guardiola David Trueba amb un missatge enviat des de Madrid– van lloar també el bon fill, el bon espòs, el bon pare de família, l'home de l'excel·lència, de les conviccions, de la mesura, de la humanitat, de l'exigència permanent, de l'exemple de joves i grans... Excessiu? Un altre dia potser sí, però ara, ara que Catalunya necessita tants referents i que cau i recau en el desànim, i que és atacada per aquí i per allà cada dia i que se li discuteix la seva raó de ser i que té uns joves que busquen futur i horitzons sense acabar-los de veure clars, és bo presentar d'exemple una persona que ens fa quedar bé i aporta esperança. Aquesta medalla havia estat concedida fins ara a Desmond Tutu (2000), Miquel Batllori i, a títol pòstum, Ernest Lluch (2001), a Francesc Vendrell (2002), a Jordi Savall (2003), a Montserrat Trueta (2004), a Adolfo Pérez Esquivel (2005), als Setze Jutges (2007) i a Roser Capdevila (2010). Aquest any tocava a Pep Guardiola. Ernest Benach, anterior president de la cambra, guardiolista de pedra picada com gairebé tothom en aquest país i present ahir a l'acte, deia que si aquest homenatge hagués estat idea seva quan tenia govern l'opinió se li hauria tirat a sobre titllant-lo de frívol. Potser sí. Però abans era abans i ara és ara, i com que ara tenim el país en la crisi que el tenim, l'home del dia és Guardiola i el Parlament fa bé ara de ser-hi sensible. La cantant Nina li va dedicar Solstici, una poesia de Miquel Martí i Pol, el poeta de Guardiola, que ella mateixa havia musicat fa uns anys i que també, com els discursos d'en Murtra, de la Terribas, de De Gispert i de Mas s'adaptava com un guant a l'homenatjat i al moment.

I Guardiola va explicar el seu secret. Va dir que abans de cada partit baixa als soterranis sense llum natural del Camp Nou i es fica en un petit despatx, tot sol. S'hi ha portat uns vídeos que mostren de quina manera juga l'adversari de la pròxima jornada. Analitza jugador per jugador, diu “aquest el neutralitzarà Messi; aquest, Iniesta; aquest, Puyol", i tot d'una, sempre, se li produeix un moment màgic, un moment irrepetible, un moment que no dura més d'un minut: és quan exclama: “Guanyarem.” Després, a l'hora de la veritat, guanya o no guanya, però aquell instant de satisfacció plena no li treu ningú. Quan s'és d'aquesta mena de manera pots fer front a totes les derrotes. Si perds, la satisfacció ja l'has tinguda; si guanyes, doble satisfacció. El president Mas, en el seu discurs de cloenda va dir que ell també tenia moments així: quan pensa que aquest país que ell governa és capaç de “parir gent com tu, Pep”. I en Pep vermell i sense saber com posar-s'hi i els pares i la família sencera satisfeta a més no poder i el públic emportant-se a casa un trofeu: el secret de Guardiola.

Entre aquest públic hi havia els presidents Maragall i Montilla, els expresidents del Parlament, representants del Barça amb Sandro Rossell al davant i tothom. Fins i tot algun espanyolista va ser vist escoltant Guardiola amb la boca oberta. Ja havia dit la Terribas que les rodes de premsa d'en Guardiola són escoltades fins i tot pels que no els agrada el futbol. Guardiola va cloure referint-se a Catalunya: “Si ens posem a pencar som imparables.”