lA CRÒNICA
L'escola d'en Faiz
“On han d'aprendre els nens del Raval el català si no és a l'escola?” “On s'aprendrà a conviure?”
La taula de la biblioteca de l'escola té una gran força: hi ha representats CiU, el PSC i ERC
A les cinc de la tarda, quan els consellers d'Ensenyament comencen a arribar a l'escola Drassanes del Raval de Barcelona, on han estat convocats per aquest diari, encara queden a la porta alguns nens que n'han sortit ara fa mitja hora. Faiz és un d'aquests nens. Té tretze anys i va acompanyat de la seva mare, que porta mocador. Em diu, en català, que amb els pares parla en urdú, l'idioma oficial del Pakistan; que al carrer parla en català i en castellà, i que amb els germans només ho fa en català –“ho vam decidir així”–. I on ha après el català, en Faiz? No al carrer, no a casa, sinó naturalment a l'escola. Una de les seves mestres es pregunta: “On l'han d'aprendre, si no, en un barri com aquest, on es parlen tantes llengües i el català no és majoritari ni al carrer ni a les cases?” Podríem acabar la crònica aquí. No cal dir res més. No cal l'acte amb els consellers, que acabarà amb aquesta mateixa conclusió: “On han d'aprendre els nens el català si no a les escoles?” “On s'aprendrà a conviure com un sol poble si no és en una escola amb una sola línia?” La immersió lingüística ha tingut la seva millor defensa a l'entrada de l'escola Drassanes del Raval de Barcelona.
Però els consellers estan convocats i van arribant. Primer ho fa en Josep Bargalló, d'ERC, conseller d'Ensenyament efímer: del 23 de desembre del 2003 al 27 de gener de l'any següent. Puja després per l'avinguda de les Drassanes, on l'escola està situada, Carme Laura Gil, de CiU, consellera del novembre del 1999 al 20 de desembre del 2003, just quan Bargalló la va substituir en el primer govern Maragall. L'un i l'altra es coneixen bé. Diu Bargalló: “Quan jo era director d'escola ella era directora general d'Ensenyament i sempre dic que després va ser la millor consellera de tots.” Després, quan estiguin tots reunits i asseguts, afloraran diferències, però ara és hora del pati.
Arriba Joan Manuel del Pozo, del PSC, conseller entre l'11 de maig i el 29 de novembre del 2006. Pasqual Maragall va ser president d'alguns consellers de mandat curt, cosa que no vol dir que no deixessin empremta. Del Pozo es va fer un prestigi aviat entre la comunitat educativa. L'única que arriba amb cotxe oficial és la consellera en exercici, Irene Rigau. Quan entra al pati on l'escola té l'entrada es produeix una escena que informa molt d'aquest país petit: tots els consellers que ja havien arribat van a saludar el xòfer i l'escorta de la Rigau, perquè els dos homes els havien conduït i protegit les espatlles. El xòfer es diu Joan Carles, l'escorta es diu Joan, i recorden la llista dels consellers d'Ensenyament, del primer a l'últim: en Pere Pi-Sunyer (1977-1980), en Joan Guitart (1980-1988), en Josep Laporte (1988-1992), en Joan Maria Pujals (1992-1996), en Xavier Hernández (1996-1999) i la Marta Cid (2004-2006), més els que ja són aquí. El que faltava, l'Ernest Maragall (2006-2010), acaba d'arribar. “En Maragall sempre fa tard”, diu un exconseller del qual no escriurem el nom. El xòfer i l'escorta el blinden i protegeixen: “No és veritat, era puntualíssim.” El que queda clar és que els consellers passen i els xòfers i els escortes queden. “De moment”, matisa l'escorta Joan, que sap que aquests temps no es pot estar segur de res i que ha llegit una pancarta que penja d'un dels balcons de l'escola amb el lema de “prou retallades”.
Ja hi som tots i podem començar. Hi som tots perquè, tret dels dos exconsellers difunts (Pi-Sunyer i Laporte), els que no han vingut és perquè ahir tenien altres compromisos, no perquè no volguessin acompanyar-nos, que ho volien.
Asseguts en una taula de la biblioteca, una taula baixeta, infantil, els consellers no tenen altra missió que reafirmar-se en el model educatiu català, de comprometre's a defensar-lo, de celebrar-ne l'èxit i dir que la batalla està guanyada, perquè, malgrat el soroll i les periòdiques campanyes i interlocutòries, “la batalla està guanyada”. I si no, diu Bargalló, farem un cop d'estat democràtic. Pensin que, tret del PP i ICV, aquí, en aquesta tauleta, hi ha representats tots els partits de pes al Parlament. I calma, molta calma. Nosaltres, endavant, que l'ensenyament té molts altres problemes a resoldre. Sense anar més lluny: consulto l'atles de la biblioteca i Alemanya encara hi figura dividida, com si no fos un sol poble.
