lA CRÒNICA
La missa del rector Garitaonandia
El rector de Begoña, que va rebre una pallissa dels guerrillers de Cristo Rey el 1970, aborda el perdó
“Algú a qui han matat el pare, una dona que han deixat vídua... Perdonar això és heroic”
L'arc manierista del porticó de la basílica de Begoña embolcalla una entrada en què la llegenda “En aquesta santa basílica pot guanyar diàriament indulgència plenària amb les condicions acostumades” adorna un relleu del Sant Sopar. Traspassat el majestuós porticó, el taulell d'anuncis fixa les onze i les dotze del matí com els horaris de la missa en castellà. Abans, a les deu del matí, però, el que oficia la missa bilingüe basc-castellà és el rector Jesús Garitaonandia. Des que ETA va anunciar el seu “cessament definitiu de l'activitat armada” dijous passat, el rector ha dirimit més del que és habitual la tria de les lectures i el missatge que adreçaria als seus feligresos, que a primera hora del matí han escalat l'empinada calçada de Mallona per arribar al santuari de Santa Maria de Begoña.
Als seus orgullosos 74 anys, el veterà Garitaonandia digereix l'abast d'una notícia sobre el final d'un relat que ha absorbit la seva biografia. Va néixer i créixer al Durango (Biscaia) bombardejat pel franquisme. “De petits recordo que precisament jugàvem entre les runes de les cases que Franco havia bombardejat, ignorant el perquè de la destrucció”, evoca, com si s'avergonyís de la seva poca consciència política infantil. Amb 21 anys –“la majoria d'edat segons el franquisme!”–, Garitaonandia va recalar a Ondarroa, un poblet pesquer de Biscaia d'arrelament abertzale. “A Ondarroa, hi vaig ser del 1970 al 1988 i en aquells anys vam tenir vuit assassinats d'un bàndol i de l'altre, els uns franquistes i els altres d'ETA. Era tot un horror i havíem de manejar allò!”, recorda. “Nosaltres sempre intentàvem que la guàrdia civil no entrés a la parròquia, però de vegades els agents requisaven el carnet d'identitat a alguns feligresos i érem nosaltres, els rectors, els que havíem de passar per comissaria a recuperar-los”, relata.
A Ondarroa va marcar la seva joventut l'alcalde franquista de la localitat, Miguel Ángel Arrizabalaga, àlies Xaxi, que no va consentir un assentament a la parròquia d'un grup de feligresos que protestaven contra el procés de Burgos el 3 de desembre de 1970. La paciència de l'alcalde va durar nou dies. Al desè, va reclutar un escamot dels guerrillers de Cristo Rey i el va fer venir de Madrid per reprimir l'assentament de protesta. Quan els guerrillers van irrompre per la força a l'església van descobrir que els manifestants havien fugit, però van voler justificar el viatge desplaçant-se al domicili del rector Jesús Garitaonandia i apallissant-lo amb brutalitat. “Em van pegar amb la culata de les pistoles, amb cadenes, amb tot el que duien”, recorda el rector. “I que consti que detesto ETA i tot el seu comportament”, exclama abans de revelar un detall: “He passat temporades al País Basc francès i estiuejo a Baiona i he tingut molts coneguts que pertanyien a ETA. Jo sempre els acabava exposant el mateix raonament: si tu vas estar disparant trets no sé on durant cert temps i al seu dia et vas acollir a l'amnistia del 1977 o ho vas acabar deixant perquè no duia enlloc, no podries explicar als més joves que aquesta no és la via?”
Amb aquests sediments del conflicte basc incrustats en la seva pròpia biografia i avui més vius que mai en el record, el rector Jesús Garitaonandia ha ultimat els detalls de l'ofici bilingüe al seu despatx de la sagristia, on conviu una eclèctica amalgama de les seves passions: una fotografia panoràmica d'Ondarroa, un escut de l'Athletic, bíblies, salms i fins i tot diversos missals en català. “Ja sé que la basílica de Begoña no és tan maca com Montserrat, però és la nostra!”, es disculpa.
Com que la missa és bilingüe, les possibilitats de tenir als bancs de la parròquia feligresos de tendències polítiques oposades es multipliquen. Garitaonandia, no obstant això, només triga cinc minuts a abordar la notícia de l'any al País Basc. “ETA ha declarat el cessament definitiu de l'activitat armada. És una molt bona notícia, necessària. Ara, sense aquesta amenaça del terrorisme, hem d'avançar en la reconciliació de la nostra societat; cal reconèixer, compensar i assistir totes les víctimes. Reconèixer el dolor causat i ajudar a sanar les ferides personals i socials”, reflexiona.
A l'hora de repescar en textos del passat una inspiració per al govern de l'actualitat, el rector Garitaonandia es decanta per un fragment de l'Evangeli sobre “l'amor a Déu i l'amor al pròxim” que ja va llegir en un sermó de fa tres anys i que, en una relectura a la llum del nou escenari, ha cobrat un significat renovat. “No s'ha d'avantposar res a l'amor a Déu i a la persona; ni la pàtria, ni el poder, ni l'Estat, ni l'Església són més importants que un ésser humà”, adverteix des del púlpit. És el pròleg abans d'abordar el repte del perdó i la reconciliació.
“Els bisbes sempre hem invocat el perdó i la reconciliació, que són paraules cristianes, i feliçment són ara paraules incorporades pels polítics al seu vocabulari”, lloa. Perquè una biografia com la seva no li oculta l'abast del repte. “Algú a qui han matat el pare, una dona que han deixat vídua... Perdonar això és heroic!”, admet. I cita l'exemple de Joan Pau II, que va perdonar Ali Agca, que mai no li va demanar perdó per l'intent d'assassinat. “És la manera ideal de poder arribar a una convivència, perquè amb el pes de l'odi i la rancúnia dins no es pot ni viure, et mors fins i tot físicament. El cas de Joan Pau II em val per veure en ell un heroi i aquí caldrà molts herois”, augura.
Finalitzada la missa, en una de les naus laterals una peça de marbre amb una creu daurada al mig concentra l'atenció dels feligresos. “Sa Santedat ha concedit cent dies d'indulgència als fidels que besin aquesta creu cada dia”, ofereix la inscripció que la circumval·la. El marbre data del 1900, però els herois del perdó hauran de ser contemporanis.