Ves per on. Teresa Jordà ha hagut d'escoltar durant els vuit anys que ha estat a l'alcaldia de Ripoll que deixaria a l'estacada els ripollesos per ocupar una butaca al Parlament de Catalunya. Que sigui cap de llista d'ERC i Rcat al Congrés espanyol posa en evidència els que ho han anat fent circular. I no és balder, perquè, a Ripoll, CiU ha estat el partit més votat i ha vorejat la majoria en les dues ocasions que ella ha estat alcaldessa. El seu compromís amb l'alcaldia, però, ha estat inqüestionable.

Qui vulgui entendre la personalitat d'aquesta ripollesa de 39 anys, llicenciada en història moderna i contemporània i que també havia exercit de guia del monestir de Santa Maria –una de les joies romàniques del país– simplement l'ha de seguir un dia per qualsevol dels carrers de Ripoll. No para de saludar, de preguntar, moltes vegades sense aturar-se, pel refredat, per la feina, per un familiar, per una activitat... dels seus interlocutors ocasionals. Hi ajuda, segurament, que ha treballat, i ara hi torna, a Correus, però, sobretot la seva personalitat. Parla tal com raja i això la fa propera. És fàcil, després dels plens de Ripoll, veure-la a la balconada amb la cigarreta a la mà repartint conversa, amb algun renec pel mig, perdonable pel context, amb regidors de tots els colors i amb el públic. La imatge d'ella a dins dels vestidors del Ripoll el dia en què el Ripoll de futbol va aconseguir l'ascens de categoria prometent el camp de gespa artificial per a la pròxima temporada és un dels molts altres exemples de la manera com entén la política local aquesta dona.

De la Teresa Jordà alcaldessa sempre m'ha impressionat la seva enteresa institucional i la seva aposta inqüestionable pel joc democràtic. I m'explico. Ha sabut en tot moment destriar la Jordà militant d'ERC de la Jordà alcaldessa. L'exemple més paradigmàtic és la visita que va fer a Ripoll l'exministre de Defensa José Bono, en la qual ella segurament hauria volgut ser a l'altre costat amb la pancarta a la mà contra la visita d'un dels exponents més clars de l'espanyolisme ranci. El tracte va ser exquisit i el mateix Bono ho va remarcar diverses vegades. La vessant més democràtica és la de la Jordà de l'oposició, un càrrec que ha assumit amb tota naturalitat i esportivitat, més enllà del disgust lògic del resultat.

Les postals amb el missatge “Talla amb Espanya” que vol enviar a La Moncloa són molt explicatives del perquè Teresa Jordà vol anar a Madrid. “Ens agradi o no hi hem de ser fins que tinguem estat propi”, diu, i remarca que, fins a aquesta fita, cal unitat, un clar missatge a l'independentisme català materialitzat amb l'acord amb Rcat. Hi afegeixo que hi pot aportar una bona dosi de sensatesa i de realisme. Jordà ha estat bregada a les trinxeres de la política local i ha demostrat que se n'han sortit. I n'hi ha prou amb un exemple. Ser dins del patronat de la fundació que gestiona una part important del multimilionari llegat de l'industrial Eduard Soler no és una tasca gens fàcil i menys quan hi ha hagut pressions i dimissions sonades pel mig. És dona de paraula fàcil i de reflexos verbals. Ara haurà de defensar el país en castellà. No crec pas, però, que això li suposi un obstacle.