El 20-N tindrà lloc el procés electoral de les nostres vides. De molts de nosaltres, almenys, d'aquells que no existíem o érem massa joves per votar en els primers comicis democràtics. La crida a les urnes es produeix en un context convuls, amb la crisi econòmica en el món occidental —l'acotació és escaient— més salvatge des del 1929, amb rècords històrics de desocupació, retallades a tort i dret i un decisiu debat ideològic sobre la viabilitat de l'estat de benestar, o de redistribució, per ser més precisos. Les eleccions on s'ha d'escollir qui ocuparà la sala de màquines del vaixell enmig d'una tempesta perfecta o qui ha d'estar en les properes i cabdals passes del procés de pacificació a Euskadi. Un moment decisiu. L'ambient, tanmateix, no és ni de bon tros el de les grans ocasions democràtiques.

A això ha contribuït la sensació que el resultat està escrit, que la crisi i la cínica administració programàtica de Mariano Rajoy tindrà rèdits electorals per al PP. Des del punt de vista de l'estratègia partidària el PP ha fet el que més li interessava: el descrèdit del PSOE (no sols de Zapatero) ha arribat a cims tan alts que no calia fer una altra cosa que seure a un racó discret, on eludir l'atenció, i veure circular el cadàver de l'adversari. Rajoy va prendre nota del que li va passar al líder conservador britànic, David Cameron, quan va perdre un voluminós avantatge sobre els laboristes per avançar abans dels comicis el sang, suor i llàgrimes que s'albirava. No perdé, però per governar s'hagué de recolzar a contracor amb els liberals de Nick Clegg. D'ací l'ambigüitat del PP, el programa ocult.

Després de les fortes retallades realitzades pel govern de Zapatero la invocació socialista al vot de la por, al que podria passar si guanya el PP, amb Castella La Manxa com a paradigma, és estèril. A les capes de centre, més desideologitzades, ja no els impressiona. I al vot d'esquerra que encara absorbia la sigla PSOE, gràcies a les polítiques socials de la primera legislatura, tampoc. Ni tan sols col·locar a Alfredo Pérez Rubalcaba com a cap de cartell sembla servir de matalàs. O llueix ben poc. Molta gent està realment desesperada i malgrat no creure en els polítics vol un canvi, que passe alguna cosa. I allò que tenen més a mà, l'únic cartutx, és forçar el canvi a la Moncloa. La bufetada al PSOE podria ser històrica. És agosarat fer un altre pronòstic que no siga la majoria absoluta del PP.

Perquè, de moment, fa l'efecte que l'abstenció d'esquerres serà més decisiva que la transmissió de vot socialista a les minories. Lògicament, IU se'n beneficiarà, també UPyD (que li arraparà molt més als socialistes que al PP, malgrat el seu jacobinisme radical) i, segurament, Equo. També hi haurà retorn amb força dels abertzales i bons resultats d'alguna minoria perifèrica més. No serà suficient, tanmateix, per impedir la majoria absoluta popular. En tot cas, si aquest pronòstic no s'acomplís i la majoria fóra insuficient per governar, CiU, PNB i Coalició Canària, d'un en un o tots plegats, ungirien Rajoy president després de representar el teatret d'exigències. Allò del “govern de concentració” del cada vegada més il·luminat Duran i Lleida és a títol d'inventari i/o consum intern.

Contemplat d'una forma global, per a l'esquerra no és un panorama encoratjador. Convida a desvincular-se del sistema, a baixar els braços o bolcar els esforços en l'activisme social i el carrer. Llavors no és estrany que es multipliquen les crides al vot en blanc, a no votar al Senat o, directament, a no votar. És curiós: no poca gent considera un triomf democràtic que el rescat a Grècia puga ser ratificat en referèndum, però a casa nostra donem l'esquena a les eleccions que coincideixen temporalment amb un moment històric, cabdal. Cert: uns comicis rars com un cavall verd. Però, són els més importants de les nostres vides, malgrat que no ho semble.

(sotalacreueta.blogspot.com)