És fàcil imaginar què van sentir els presidents de Síria i el Iemen en veure les imatges de Muammar al-Gaddafi humiliat per una massa, poc després executat en mig del caos i, l'endemà, ell i el seu fill estesos en una càmera frigorífica mentre famílies senceres es fotografiaven amb els cadàvers. Tampoc es fa difícil imaginar què pensen en veure Hosni Mubàrak tombat en un llit declarant en un judici retransmès per televisió. Probablement la majoria de tirans àrabs van sentir el mateix quan van penjar Saddam Hussein. Però estaven convençuts que aquest, capturat per les tropes nord-americanes, d'alguna manera havia provocat l'enemistat de les potencies mundials. En canvi, el tunisià Ben Ali i Mubàrak sempre havien mantingut excel·lents relacions amb Occident. I Gaddafi, fa deu anys, va saber reaccionar a temps reconciliant-se amb Europa i els Estats Units a canvi d'informació sobre grups terroristes i petroli.

Gaddafi, en el seu Llibre verd, recull de pensament que il·luminava la seva República de les masses, profetitzava que “el poble es convertirà en el sistema de govern i el problema de la democràcia quedarà definitivament resolt”. El seu linxament a mans del poble és, doncs, un epitafi macabre del seu Llibre verd.

En qualsevol règim autoritari, un cop el poble perd la por i camina cap el palau de govern, el tirà només té dues opcions: negociar i fer reformes o disparar. A Tunísia i Egipte, que tenien partits polítics, sindicats i una premsa que quan podia criticava el poder, es van fer totes dues coses: negociar i prometre reformes, i disparar. També n'hi ha una tercera que es va fer a aquest dos països: anar cessant caps de turc, culpant-los de les morts de civils o de la corrupció. Però quan molta gent es torna a manifestar cap al palau, sense por al tirà, o fa una gran carnisseria, com passa a Síria, o deixa el poder en mans d'una junta militar... En aquest cas, llavors, si hi és a temps pot agafar un avió cap a l'exili. Si ja no hi és a temps o es nega acceptar el que passa, es quedarà al país i s'arrisca a ser jutjat.

Ben Ali va marxar a temps i és ara viu en un exili daurat. Mubàrak va deixar en últim moment el poder en mans d'una junta militar, no va voler marxar uns dies abans, quan podia, i ara és humiliat en un judici televisat. Gaddafi creia que el poble l'adorava i que les tribus li serien fidels, i ha acabat linxat pels seus súbdits. Potser Ali Abadal·là Saleh, al Iemen, és a temps de no acabar a la presó o a la forca, però Baixar al-Assad, a Síria, sembla que, encara que digui que accepta el full de ruta de la Lliga Àrab, amb tants morts, ja no és a temps de liderar cap transició. I amb un exèrcit dominat per la minoria alauita, es fa difícil pensar que pugui haver-hi un cop des de dins. Tot el règim té ja les mans tacades de sang i saben que si cedeixen, encara que Al-Assad fugís en l'últim moment, els qui ara maten en nom d'ell podrien acabar com Gaddafi. Hi ha un temps per negociar, n'hi ha un per fugir, i sembla que a Síria aquest temps va passar fa molt.