Debat ajustat

El debat es va ajustar al que s'esperava, i així, mentre Àlex Sáez, el representant del PSC, la va passar negra per defensar la gestió del govern de l'Estat, abrasat per la crisi i en hores baixes, en temes com ara el finançament i els retards de l'N-II, Jordi Xuclà, com a associat al partit governant a la Generalitat, va suar sang per demostrar que, obviant el llegat del govern Pujol, les retallades eren conseqüència de l'herència enverinada d'un tripartit que havia deixat Catalunya com un saldo de rebaixes, alhora que intentava fer forat en relació amb un Partit Popular defensat per Enric Millo, gat vell i coneixedor de totes les febleses del seu contrincant –la familiaritat que et dóna haver militat en la mateixa coalició–, que prometia la Jerusalem futura, la regeneració universal arribada sota el guiatge del neoliberalisme, i que gràcies a la privatització salvaria l'aeroport de Vilobí de la voracitat de Ryanair, una companyia aèria que aprofita la crisi i la feblesa de les institucions públiques per dir que si no hi ha més diners, podria portar a una certa ruïna un sector que actua com a motor de l'economia i que s'havia acostumat al flux de turistes arribats amb els vols barats. Al mig, Teresa Jordà, d'Esquerra Republicana-Reagrupament, activa, poc ajustada a la litúrgia dels polítics professionals, defensava territori, ja fos parlant de l'espoli que patia Catalunya, ja fos avisant que s'havia cansat de cançons com el del pacte fiscal i que el que calia era trencar definitivament les cadenes amb un Estat que ni ens entén, ni ens vol integrar. Marc Vidal, d'ICV-EUiA, jugava amb males cartes, molts trumfos sense pedres. Amb la seguretat que et dóna no tenir res a perdre però sí molt a guanyar, el candidat va intentar plantejar propostes que va defensar com racionals i una lectura de la situació que des de l'esquerra tradicional no tan sols denuncia la voracitat d'un sistema que intenta trencar l'equilibri entre la cosa pública i la cosa privada. Vidal es va fer fort per demostrar que, contràriament al que diu la doctrina imperant, els guanys d'uns pocs no poden compensar la misèria de la majoria ni són la solució per poder deixar enrere la crisis econòmica i social que ens toca viure.

El debat, com tots els debats polítics i més en temps d'eleccions, no va superar la tònica habitual. En un principi els participants van mostrar una certa estranyesa pel fet que la trobada comencés amb una pregunta prosaica com era l'estat de l'N-II i es deixés de banda la fallida econòmica i els molts milions de parats; la xifra de cinc milions, com si fos una pedra de mandró, va ser llançada pels representants del PP i CiU, mentre que el socialista intentava insistir en les complicacions derivades de la situació internacional i el lent procés de recuperació. Tots els candidats van fer servir paraules com ara competitivitat, infraestructures, activitat econòmica, atur i creació d'ocupació, però l'ordre del discurs variava segons quina era la utilització que en feien tant Sáez, Xuclà, Millo, Vidal com Jordà, i la intensitat de les intervencions intentava superar l'apatia d'un públic que tan sols es va somoure quan Àlex Sáez va posar en dubte que els homes i les dones de Rajoy arribessin a La Moncloa, la qual cosa va provocar el riure estentori d'un dels càrrecs amb més pes del PP a Catalunya. Hi va haver algun episodi de demagògia i lluïment personal. Xuclà va retreure a Sáez i Millo que els seus respectius partits veien les comarques gironines com la perifèria de l'Estat, i el popular, molt conscient que s'està jugant ser el segon partit de Catalunya li va intentar guanyar terreny per la dreta declarant que si bé reconeixia la nació catalana, alhora se sentia molt espanyol. A punt d'acabar, tot i els requeriments del moderador Màxim Castillo, Enric Millo va desenfocar un final en què Teresa Jordà va aconseguir fer una intervenció de vint segons, mentre Marc Vidal es quedava amb la paraula a la boca esperant una millor ocasió. El resum: tots van jugar el seu paper i ho van fer amb convicció. O sigui, res de nou.