Bons productes sense personalitat pròpia

Seguim avui parlant de la llengua. És important fer-ho, perquè en el cas català és el pal de paller a partir del qual hem articulat la nostra essència com a poble i la nostra vocació sobirana (que és transversal).

Tenim clar que disposem d'una massa de parlants suficient per tenir estatus internacional de llengua pròpia, però que hi ha un consens per prohibir presentar-nos en societat
institucionalment.

És tan gran la por d'Espanya
al reconeixement del fet diferencial català que els produeix un sentiment de contradicció profund. Volen presumir al món d'aquelles coses en què els catalans som capdavanters, però necessiten presentar-les com a espanyoles, i com –amb comptades excepcions– no poden o no s'atreveixen, no les potencien.

El cas de la cuina i els productes catalans. Som un cas d'èxit al món. Tenim els millors cuiners i una cuina amb denominació d'origen pròpia, la mediterrània, però és clar, això està lluny de la Meseta. Solució: fer passar cuiners i productes com a genuïnament espanyols. Per això no es permet l'etiquetatge en català.

Hi ha, segons de nou Plataforma per la Llengua, 198 disposicions que obliguen a etiquetar
en castellà a Catalunya. Fins
i tot recentment han fet modificacions normatives que no
s'han fet servir per treure la
imposició única idiomàtica.

La pressió normativa creix. El 1997, segons un estudi de la Plataforma, les disposicions en favor del castellà eren 118 i el juny de 2011 ja eren les 198 que dèiem. Cada any n'hi ha hagut de noves.

Mirem a Europa de nou:
a Bèlgica, Suïssa i Finlàndia
els productes es poden etiquetar en llengües que no són
l'oficial de l'estat.

El Codi de Consum de la Generalitat obliga a l'etiquetatge en català però les grans marques l'incompleixen sistemàticament. Amb un estat propi no ho podrien fer. Però som el que som.