Ara ja estem a la recta final d'aquesta campanya i ara més que mai faig una apel·lació, una crida, al vot útil a favor de la nostra candidatura, de CiU. Aquest és realment el millor vot per a la defensa dels interessos de Catalunya. CiU serà l'únic grup parlamentari amb veu pròpia a Madrid. És per això que demano al ciutadà que pensi en l'efecte que tindrà el seu vot després del 20-N.

El perill és que el vot vagi cap a una oposició amb un partit socialista unitari que afrontarà guerres caïnites. Durant la campanya el PSC i PSOE han fet figa, i és un vot que pararà res. Nosaltres som el contrapès i el fre a aquest empatx de PP que començarà dilluns. Per tant, estic convençut que els socialistes no posaran el seu vot i la seva força a defensar els temes importants per a Catalunya, tampoc no aniran favor de l'autogovern, ni a favor de les comarques gironines, com ja han demostrat.

I, per l'altre costat, el vot podria anar cap al PP, és cert. Pensem que els populars utilitzaran un eventual representant de Girona a les Corts Generals de manera purament instrumental per aplicar un programa que no sempre és el que més convé als ciutadans de les comarques gironines. Una cosa és la vistositat superficial del matx entre el PP i el PSOE i una altra la utilitat del vot passat el 20-N. El vot més útil és el vot a CiU.

La pregunta és: què és el PSC a Catalunya? Aquest any s'ha anat desdibuixament la identitat del partit socialista i ens trobem amb el PSC amb un congrés que no és de canvi de lideratge, sinó de definició. El que he viscut aquests anys a Madrid és que el sentiment dominant dels diputats del PSC és el d'uns parlamentaris molt còmodes dins el PSOE, i partidaris de més PSOE i menys PSC. Per això també apel·lo als votants socialistes. Ara mateix Carme Chacón està més preocupada per un relleu de Rubalcaba que no pas per Catalunya.

Sí, en aquestes eleccions demano prestat el d'ERC per a CiU com a únic vot útil per al nacionalisme perquè valori que cal una concentració del vot nacionalista a favor de CiU. En aquests moments, la majoria d'enquestes ens indiquen que ERC no podrà revalidar el diputat a Madrid, perquè no té la confiança suficient. I, en canvi, l'aportació de la sensibilitat del reforç d'una opció nacionalista com CiU és la millor garantia que hi tinguem una veu potent per al nacionalisme i, també, perquè les comarques gironines guanyin.

A la recta final de la campanya és cert que ens estem discutint si CiU tindrà tres diputats, però pensi que també parlem de si el PP passa de zero a un o, fins i tot, dos diputats. Aquesta és la situació. Amb la llei electoral a la mà l'escenari permet que nosaltres tinguem més del 30% dels vots, però que ens quedem amb dos diputats. Si el PP s'enfilés prop del 20% dels vots, nosaltres tindríem vots per a dos diputats i molt més, com ara un 2,9 per exemple, però no arribaríem al tercer diputat, i en canvi el PP estaria a les portes de tenir dos diputats.

Sí. Això que dic és realment possible. D'aquí la importància de demanar una concentració del vot útil nacionalista, no ja perquè el PP tingui representació, sinó, i amb realisme, evitar que els populars passin de zero a dos diputats. A Girona, però, encara hi ha partit per jugar, mentre que a altres demarcacions, amb un o dos diputats en joc, el peix ja està al cove. El dilema és: Carles Pàramo, tercer a la llista de CiU, o més PP. L'elecció està en mans dels gironins.

Com més força tinguem a Madrid millor, aquesta és la qüestió.

Estem d'acord que hi ha molt similitud entre els socialistes i els populars pel que fa referència al model d'Estat. Hi ha indicis que el nou partit del senyor Rubalcaba arribarà a pactes amb els populars de Rajoy sobre el model d'Estat. Però pensi que a l'hora de fer aquests pactes no és el mateix que hi hagi un grup parlamentari de CiU, amb dotze o catorze diputats, que amb deu. Catalunya serà respectada el 20-N si CiU és la primera força i el govern de Catalunya i la seva proposta de pacte fiscal li pot tapar la boca. Això només pot passar si el PP supera CiU a Catalunya.

Ho sento perquè puc semblar injust, però dels 47 diputats i diputades que som a Madrid no tots tenim el mateix pes. A Madrid es té en compte els diputats catalans i s'està pendent de nosaltres. Però, de quins? Pels passadissos es pregunta: Qué hacen los catalanes? i amb això vull dir que estan preguntant què fa CiU i no el PSC. El PP i el PSOE van fer una reforma constitucional en només deu dies, quan abans la Constitució era intocable, i quan a Alemanya, els dos grans partits, van estar més de dos anys consultant i tenint en compte els lands per fer-la. PP i PSOE treballen en la millor tradició d'imposar la massa testicular a la cerebral, una cosa d'altra banda molt mesetaria.

Les darreres legislatures han estat amb majories relatives del PP i del PSOE, però en tots els anys de democràcia hi ha hagut més legislatures amb majoria absoluta que no relativa. I amb això què vull dir? CiU ha estat molt eficaç durant molts anys i té molta experiència en tots els escenaris. I al final, en el món parlamentari, si tens intervenció i tens esmena pots marcar la diferència.

Sí, totalment. Ara no es tracta del peix el cove, ara hi ha dos grans llobarros que són el nostre objecte de prioritat política (riu). Tots dos són importants, però el més important el deixo per al final. En primer lloc, una gran peça és el traspàs d'aeroports i la seva gestió des de Catalunya. S'ha de dinamitar aquest sistema anticompetitiu, poc eficaç i absolutament intervencionista i estalinista que es diu AENA. Amb un traspàs d'aeroports gestionats des del territori veiem grans possibilitats per a l'aeroport de Girona

El pacte fiscal. La solidaritat catalana amb Espanya ha estat del 8,4%. Això vol dir que en els últims anys setze mil cinc-cents milions d'euros anuals s'han transferit en concepte de solidaritat forçada, la qual, fins i tot, ha arribat a l'11%. Això suposaria reduir a la meitat el dèficit heretat de l'anterior govern de la Generalitat i nosaltres eixugaríem el dèficit de la Generalitat. I això vol dir disposar de més instruments per a la recuperació econòmica.

Aquesta ha de ser la legislatura on nosaltres hem d'aixecar acta de si la política espanyola està disposada a parlar del pacte fiscal o no. Què vol dir? Doncs que, d'això, se'n derivaran unes conseqüències que lliguen amb una reflexió col·lectiva sobre el futur de Catalunya.

Sí, i aquesta va començar a partir del dia de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estat de Catalunya i la reforma exprés de la Constitució. Però aquesta transició cal fer-la a partir de grans consensos amb la població. Aquest és un país que no es pot dividir entre nacionalistes i no nacionalistes. En aquest moment el gran consens és que el 76% dels catalans volen el pacte fiscal.

Sí el pacte fiscal fos rebutjat per part del futur govern del PP, aquest hauria de donar moltes explicacions a Catalunya i, dins el nostre país, es produiria una reflexió que ens portaria a unes conclusions.

Aquest possible nou escenari l'hem de decidir entre una gran majoria.

Si entre tots no podem construir un consens sobre tenir un règim fiscal propi, caldria arribar a altres conclusions. Quines? Doncs que el pacte constitucional del 1978 s'ha trencat, i això demostraria la inviabilitat de l'Estat autonòmic, que recordo que no es va fer perquè Catalunya fos una entre disset. Es va fer per al reconeixement de la realitat plurinacional de l'Estat. Això implicaria un retorn als orígens, perquè algunes comunitats volen abandonar competències.

Molt clau, perquè Girona ha estat la gran oblidada, no cal enumerar tots els dèficits que tenim, que sobradament hem recordat i posat sobre la taula durant la campanya, com ara l'N-II. Això tothom ho sap. D'aquí la reflexió de la necessitat que CiU sigui forta i tingui pes a Madrid. Aquest és ara el gran argument per nosaltres.