IRA. Fragment escollit de la verborrea econòmica vigent: “La ira dels mercats amenaça...”. Fals. Els inversos i especuladors (o són la mateixa espècie?) no és mouen per la ira, sinó per eixamplar el saqueig sense fer presoners. No hi ha ira en això. La ira encara ha de vindre. Per ara, hi ha una barreja de desconcert i indignació entre les víctimes directes de l'orgia financera. Però si la borratxera continua, si algú no atura l'escalada, la indignació continguda podria ser el pòrtic d'estats anímics més nocius i incontrolables.

AVARÍCIA. Ballar mentre sonara la música. Aquella gramola sinistra que desafiava les lleis de la física i l'estètica. La parada dels monstres ebris de balanços amb les fletxes en vertical, apuntant a un cel plomís que esperava a soltar els raigs, la desfilada dels cleptòmans de guant blanc, l'espectacle de la bulímia financera. Zeros a la dreta fins que esclate la caldera. La cobdícia és bona. I els controladors de terra alçaven els muscles i passaven la generosa minuta per xiular mirant al sostre. Ací no passa res. Tots dansaven. Indolent, el barman serví la copa del coma etílic.

GOLA. Em ve a la ment la imatge infantil de Triqui devorant amb ànsia totes les galetes al seu abast. Era això, una mica. Però maleïda la gràcia: la nostra ha estat una digestió punyetera.

ENVEJA. Qui sóc? D'on vinc? Què necessite per a viure? Oblidàrem que la felicitat és un estat que la vida ens atorga en dosis homeopàtiques. Que no es compra. Que no rau en igualar l'estupidesa del veí i pujar l'aposta. Caiguérem en la trampa. Érem éssers enlluernats per signes externs de buidor interna. Enveja material, fungible, banal. Enveja a crèdit a canvi dels òrgans vitals: la felicitat que compràrem era prestada, postissa, temporal. Una il·lusió. Posats a envejar, se'ns podien haver fet les dents llargues amb els premis Nobel alemanys, la cobertura social sueca, el civisme noruec, el sistema educatiu finlandès o el coratge islandès. Enveja sana, no pecaminosa. Ens haguera eixit més a compte. Però allà no fa sol, com ací no es viu enlloc, etcètera.

LUXÚRIA. Pensaríem de primeres en la luxúria més obvia, la del camí de l'excés, el triangle de les Bermudes que s'ha tragat la pasta de diners a mansalva, sexe a cor obert i poder amb els vèrtex units per cavallons de pols blanca regats amb xampany de marca. No cal insistir-hi. Però quin acte de luxúria més gran que el poder de controlar des de la pantalla d'un ordinador el destí d'estats sencers? El xut suprem d'adrenalina. L'expressió de la misèria moral d'un sistema perillós per a la salut. Putrefacte.

ACCÍDIA. Mandra, peresa, desídia. El confort ens va rebolcar en el conformisme. I així tot.

SUPÈRBIA. La mare de totes les batalles, el germen de l'ascens i caiguda. Creure que l'optimisme infantil dels discursos electorals era real. Creure que era per sempre. Creure que érem el que no érem. Que ho sabíem tot, que aquells paios que ens bressolaven amb el conte de la lletera vetllaven per nosaltres. Supèrbia substituïda per la por, la inseguretat i la fe irracional en la inexacta teoria dels bocs expiatoris. Ja s'ho faran. Algú que signara una hipoteca a 50 anys pot mirar als ulls els seus fills? Pot assenyalar amb el dit a algú? Sent honestos, els malparits i irresponsables ocupen totes bandes de l'espectre. I els polítics són la mida exacta del que es mou al subsòl.

(sotalacreueta.blogspot.com)