Egipte
El cor de la revolta
Tahrir batega
Joves dels barris populars formen la primera línia de lluita a la plaça cairota
Els venedors ambulants hi fan l'agost
La mediació de metges i clergues impedeix que alguns manifestants trenquin una tanca de control
El jove Ahmed, que encara no ha complert els 17 anys, explica orgullós les batalletes dels enfrontaments amb la policia. Tocant-se el casc d'obrer groc que du al cap assegura que es va veure mort quan en una d'aquestes trifulgues li va caure una càpsula de gas just al costat i ho va veure tot blanc. “Creia que ja s'havia acabat tot”, assegura abans d'afegir amb un somriure: “Però encara sóc aquí.” Veí d'una barriada popular cairota, és a la plaça des de dijous passat, sense que encara hagi tornat a casa. Assegura que no marxarà fins que “els militars mentiders” no abandonin el poder. No sembla tenir les coses tan clares pel que fa al seu futur professional. Li pregunto: “Què vols ser quan siguis gran?” I mirant l'infinit diu que encara és jove per saber-ho.
La plaça Tahrir torna a ser l'epicentre de l'expressió del poder popular. Sense partits; sense divisions. Tan sols les pancartes fan públiques les demandes comunes. Una recorda el cas d'Ahmed Harara, un jove que va perdre un ull el 28 de gener en l'alçament contra Mubàrak i que ha estat a punt de perdre l'altre en l'alçament contra el consell militar. Els debats espontanis se succeeixen pels racons mentre els venedors ambulants miren de fer l'agost venent de tot. Des de bosses de crispetes a banderes egípcies. Somaia i la seva família vénen des de l'Alt Egipte. Tenen una parada on venen panotxes, en una altra fan tes i en la tercera hi venen galetes. Els que semblen tenir més èxit són els venedors de màscares per combatre els efectes dels gasos lacrimògens. Alguns es col·loquen als passadissos del metro. Descriuen a ple pulmó, com si fos la campanya publicitària, situacions catastròfiques a la plaça. “Llancen coets!”, crida un. “Protegeixi's del gas tòxic prohibit pels americans!”, sentencia el seu company. I ho fan, tot i que els enfrontaments hagin cessat.
Dia de neteja
El carrer Muhammad Mahmud era fins fa poc el front de batalla. Els militars hi han construït un mur i la intermediació de metges i clergues ha fet que alguns manifestants desistissin de trencar la barrera. Un home coix escombra els desperfectes de cinc dies de batalles. Ahir era dia de neteja a la plaça, cal guarnir-la per a un altre divendres de protestes. Mentrestant, els metges i les infermeres, que fins fa un moment atenien els ferits, alliberen les fortes tensions acumulades cantant i fent broma.
Alguns recorden als més joves que, el gener de 1977, el mateix carrer va ser escenari de forts enfrontaments amb la policia durant la revolta del pa. Llavors, milers d'egipcis van sortir al carrer contra la decisió, a instàncies de l'FMI i el Banc Mundial, de tallar els subsidis als subministraments bàsics. “Jo hi era llavors, avui és el meu fill qui és allà”, assegura el professor Ahmed Anan. “Els joves són els que estan fent avançar aquest país”, sentencia. A la plaça, una llegenda circula. Diversos testimonis asseguren que gent de classe baixa es dirigia a gent amb formació dient-los: “Deixeu que siguem els pobres incultes els que ens sacrifiquem ara, perquè així, després, sigueu els homes amb formació els que construïu el nou país.”