Els alcaldes i el deute

Thomas Chandler Haliburton, que era canadenc, va viure entre els segles XVII i XIX i va convertir el llibre Una descripció general de la Nova Escòcia (1823) en un dels primers best-sellers del nou continent, va escriure una frase carregada de lògica: “Cap persona és rica si les seves despeses superen els seus ingressos, cap persona és pobre si els seus ingressos superen les seves despeses”, però segons sembla, en els proppassats temps de bonança aquesta màxima va ser oblidada per la majoria dels administradors de les finances municipals i ara els que els toca gestionar la crisi es queixen, sobretot es pregunten què va passar i com se'n poden sortir. La realitat és tossuda, quan les coses no es fan com s'han de fer ens acaba posant tots al nostre lloc, però ara que es critiquen les èpoques del malbaratament i l'eufòria consumista, potser la pregunta seria: per què tot i els primers signes de fallida es van continuar obrint equipaments i no es deia als electors que fer, per exemple, una pavelló o una piscina coberta era luxe per avui i fam per demà; per què més d'un consistori s'hi va posar de cul quan algun il·luminat va proposar mancomunar algun servei, per què es va acceptar la baixada generalitzada d'impostos, per exemple l'IBI, i avui tothom va amb els peus de plom abans de demanar l'esforç de la ciutadania per poder finançar les prestacions més properes, les de l'administració a la qual pots anar a trucar la porta perquè saps que la tens a tocar i normalment et respondrà. No estem apocalíptics, tan sols intentem apuntar-nos a les reflexions que ahir entre dos quarts de deu i les dotze del matí van fer dotze homes amb responsabilitats, tots alcaldes, deu de CiU, dos del PSC –n'havien de ser quinze però van fallar Josep Marigó, de Blanes, que es va excusar per malaltia, Antoni Solà, de Santa Coloma de Farners, i Antoni Guinó, de Maçanet de la Selva, desapareguts abans del combat– que van començar l'esmorzar fent un acte de contrició i envoltats de dubtes i contradiccions van intentar trobar alternatives a un moment particular en què es barregen la crisi econòmica, l'incompliment de les administracions nacionals i estatal, la manca de recursos, el sobredimensionament de les plantilles de funcionaris o la puja inacabable dels serveis bàsics, com la recollida d'escombraries o la neteja de carrers, que fins ara eren un dels factors de lluïment de les polítiques municipals. Interrogants complicats, respostes difuses unides per una paraula eficiència i una convicció que “s'ha superat l'època que tot allò privat era dolent” i ara intenta convertir la fusió entre aquests dos termes, en altre temps antagònics, en el Sant Greal que els tregui d'aquest mar de llàgrimes que els toca gestionar. “Cal una cooperació pública privada, sempre amb controls, ni un euro més ni un euro menys”, ha manifestat Albert Piñeira, alcalde convergent de Puigcerdà. “Estic per una nova governança, hem de deixar enrere les campanyes electorals i centrar-nos a unir esforços perquè els pobles millorin”, li ha respost el socialista Juli Fernàndez, vingut des de Palafrugell. I què dir de Jaume Torramadé, alcalde de Salt, però sobretot president de la Diputació, que després de plantejar la reforma de llei de la funció pública per poder lluitar, amb garanties, contra l'estat aburgesat de certs empleats municipals, va defensar a capa i espasa “una institució supramunicipal que treballa junt amb i per a tot el territori gironí”. Fos perquè administra la ciutat amb més població o perquè va intentar mostrar el lideratge de la capital de la demarcació, Carles Puigdemont, alcalde de Girona, va convertir les seves intervencions en màximes i així, mentre defensava la transparència i es refermava en què calia un canvi cultural, paraules velles i ja escoltades en boca d'Artur Mas o de Francesc Oms, presentava un decàleg, que com si fos la nova llei baixada del Sinaí, apuntava una nova manera de governar: “Passar de la cultura del si a la cultura del no.”