En un dels accessos a València, un desviament abans de la Pista de Silla, hi havia un grafit en castellà, ja esborrat, i que no recorde en la seua literalitat, que relacionava la crisi econòmica amb la manca d'ètica al temps que interpel·lava els lectors i els demanava fer alguna cosa al respecte. No sabem si el missatge va ser eliminat per alguna raó estètica o per la seua càrrega subversiva. El ben cert és que tot just quan el coneixement públic del cas del saqueig de l'empresa pública Emarsa està en el seu punt àlgid, la mesura de totes les coses, dos dits de caspa acumulats sobre els nostres caps, com una nevada greixosa, tot un rècord de barra i descontrol, l'exponent i símbol d'una època nefanda, el grafit ja no està. I hauria d'estar. Ben gran, penjat en places i carrers, a tot arreu, per recordar-li a la gent, tan àvida de descarregar en els altres les pròpies responsabilitats, que, en bona part, les coses començaren a fotre's quan s'instal·là còmodament entre nosaltres el màxim grau de tolerància social al balafiament, l'estafa i la malversació de cabdals, els públics i els altres.

Done per fet que els lectors coneixeran a grans trets l'univers de despeses injustificades en vie en rose i en vie en rouge, desviament de fons, facturacions fantasma, sous estratosfèrics... Un saqueig que podria arribar als 30 milions d'euros, quantitat que traslladada a la antiga moneda, no per nostàlgia sinó perquè s'aprecia millor el volum, seria de 4.980 milions de pessetes, una prova més que l'euro ha servit per malmetre la nostra percepció de la realitat, i potser d'això es tractava. Tornant al tema, ara que no hi ha manera de dissimular la sentor a fem (o a aigües fecals, amb més propietat, perquè parlem de l'empresa que gestionava la depuradora de Pinedo), fins i tot el president de la Generalitat, Alberto Fabra, confessa sentir-se avergonyit. I el PP accepta crear a les Corts Valencianes una comissió d'investigació. Però això és ara. El partit ha tardat 16 mesos en suspendre de militància un dels implicats, Esteban Cuesta, president del PP al districte de Benimàmet. I amb l'alcalde de Manises, Enrique Crepo, encara se l'agafen amb papel de fumar, atés que ja no és una peça de caça menor. Mentrestant, Rita Barberà, a qui l'escàndol ja toca de prop, contraataca quan se li pregunta amb les misèries que afecten José Blanco. Perquè la inquietud va per barris: Fabra arriba verge al poder i en aquest cas potser computa la tranquil·litat de saber que és físicament impossible que alcaldes o regidors d'uns altres partits, representats en el consell d'administració d'Emarsa, no estigueren assabentats. Aquesta és la gran qüestió. Fins a quin nivell de l'escalafó del PP (i d'uns altres) se sabia el que estava passant? Quanta gent es rebolcava en el fanguer a més dels implicats i els directius i treballadors que respectaven la llei del silenci a canvi de privilegis i sous de broker de Goldman Sachs?

Els tribunals potser posaran un dia llum sobre aquestes qüestions, o no, però vaja per davant la hipòtesi de treball que, ben mirat, Emarsa és part d'un saqueig general, tolerat i sistemàtic de les arques públiques, iniciat amb Eduardo Zaplana i amplificat durant el manament de Francisco Camps. El que passa és que els paios d'Emarsa han resultat ser més tontos, indiscrets i matussers que la resta, una delinqüència oliosa, de truita de creïlles revinguda. Els han pillat. I com que no són ningú, els oferiran en sacrifici en els altars de la hipocresia per a tranquil·litzar les consciències dels contribuents amb Sonia Castedo, (Carlos) Fabra, José Joaquín Ripoll i uns altres com ells d'observadors de privilegi. Llegit tot açò, reflexionem de nou sobre el grafit.

(sotalacreueta.blogspot.com)