“Madrid i Catalunya no són vasos comunicants”

Ja he fet arribar aquest missatge al PP. A l'Estat hi ha dues realitats diferenciades. M'interessa la de Catalunya. I té sobretot un accent econòmic: cal posar fi al greuge del dèficit fiscal. Si aquesta diferència que s'ha
posat en relleu no és entesa ni atesa pel govern de l'Estat, el sentiment de greuge envers Espanya s'anirà incrementant.

No sé quina serà l'actitud del PP durant la legislatura. Estic convençut que en els primers mesos la prioritat no serà ni ETA ni el pacte fiscal. El PP accentuarà, i és comprensible, l'acció per contrarestar la situació econòmica. Però no pot ignorar que el pacte fiscal és també un instrument per a la recuperació econòmica. En els propers deu dies a Europa podria passar de tot: som a les portes d'un abisme europeu. Aquest és el primer repte important que té el govern. Aquí ens trobem el repte del sistema financer. No hi ha crèdit per a les empreses, els falta liquiditat, i a les entitats financeres també. A més, caldrà veure quin dèficit públic deixa el PSOE. Tenint en compte l'experiència de Catalunya, podria ser més elevat del que s'espera. Crec que el govern, en els primers mesos, concentrarà la seva activitat política en aquests fronts, més enllà de reformes estructurals que emprengui, com la laboral. La legislatura, però, són quatre anys. El PP podria aparcar Catalunya, però crec que no serà així. Hem d'intentar que no sigui així.

Sí, però nosaltres som un valor afegit important en una legislatura marcada per la crisi. Les coses no es poden fer com abans. Espanya ha trencat ponts cap a Catalunya i no podem operar de la mateixa manera que abans a Madrid. Per tant, si es vol comptar de manera estable amb CiU, exigirem el pacte fiscal. Això no impedeix que, si el PP posa damunt la taula una reforma laboral amb què estem d'acord, hi votem a favor. Una cosa és una coincidència puntual en votacions i una altra, el debat d'investidura o un suport global al PP. Per aconseguir això exigirem el pacte fiscal.

Sóc conscient que no es pot esperar del PP que abordi el pacte fiscal durant el primer o el segon trimestre. Tampoc no afrontarà el tema d'ETA. Hem de ser conscients de la situació actual sense renunciar-hi mai. I hi insisteixo: sense deixar de defensar que és un instrument també amb vista a la recuperació econòmica.

N'hem de poder parlar abans i resoldre-ho aquesta legislatura. Mas es presenta a les eleccions sabent que no pot fer-ho tot el primer dia i jo quedaria satisfet si ho poguéssim resoldre al llarg de la nova legislatura espanyola, tenint en compte que com més aviat sigui, millor. Mentrestant, la societat catalana ha de continuar expressant la necessitat que l'Estat entengui i resolgui el problema del dèficit fiscal, i no estic parlant d'una consulta, que és una qüestió que haurà de decidir el govern de Catalunya.

No és un anunci del govern. És una declaració del seu portaveu. El govern no ha pres cap decisió sobre aquesta qüestió.

No en tinc prou amb paraules. Necessito fets. En el terreny de les paraules hi ha hagut una actitud en contra del pacte fiscal més contundent del PSOE que no pas del PP. Rajoy ha estat més prudent. En cap moment hi ha expressat un rebuig total, si bé ha demostrat ironia, dient que no sap què és. Jo ho he explicat personalment al PP, remarcant quines lleis comporta modificar: la LOFCA, cedir el 100% dels tributs en una llei, i aprovar una llei que limiti el dèficit de les comunitats autònomes amb l'Estat, seguint el model alemany. Però els fets són que, de moment, el PP té altres prioritats. Espero poder-los convèncer que és la prioritat per a Catalunya i que també serà bona per a Espanya, ja que és garantia de recuperació econòmica. Els diners es poden repartir a l'últim vagó del tren, i no serveixen per estirar-lo, o bé a la locomotora, com ho és Catalunya, i llavors són útils per a tot el comboi.

Jo no hauria actuat així. Hauria anat a visitar personalment
els presidents de les tres institucions europees. Però cal
respectar les maneres de cadascú. No té sentit que ho hagi
fet Aznar. Tampoc n'hi ha
prou amb una conversa de
mitja hora amb traducció simultània amb Angela Merkel. S'ha d'anar a Berlín i a París, a la City londinenca. Traslladar missatges de confiança.

Això ni ells ni nosaltres ho sabem. Esquinçar-se els vestits pel fet que Mas anunciï una altra etapa d'ajustaments pressupostaris –perquè no és una retallada de serveis, i de moment no hi ha concreció– és un exercici de fariseisme polític. Tothom sabia que els ajustos no s'acabaven el 2011, que n'hi hauria el 2012, i que un govern que vol obrir un debat raonable no pot fer-ho en plena campanya. Estàvem amb un dèficit del 4,2% del PIB. Havíem d'arribar a l'1,3% el 2011. La Generalitat s'hi va negar malgrat el requeriment del govern socialista. La resta de la feina s'ha de fer el 2012. La societat ha donat una mostra de maduresa, tot i que l'oposició havia fet de les retallades el leit motiv de la campanya. Principalment ho ha fet el PSC, però no només. Això no vol dir que ens creguem que podem fer el que vulguem perquè la gent ens vota igualment. Hem de ser molt prudents i
respectuosos, ser conscients dels sacrificis que comporten per a tothom, i repartir-los.

Han de pagar en estricte compliment d'una llei: l'Estatut. Zapatero s'hi va comprometre al febrer. Al juliol, en la bilateral, vam concretar que serien 759 milions. Estic parlant amb el president en funcions perquè els paguin. Si no, això tindrà conseqüències molt negatives i les haurem de denunciar. De diners, en tenen. Seríem davant d'un descarat incompliment.

Evidentment. Però no és només això. El govern ha centrifugat el dèficit cap a les comunitats autònomes en els darrers tres anys. Ha tingut l'actitud de
salvar els propis mobles. Però
és ridícul. Al cap i a la fi ho pateix el conjunt de l'Estat.

No, vam tenir un intercanvi d'impressions sobre el pacte fiscal i sobre les comissions i la mesa del Congrés. Però seria una incongruència manifesta del PP si no estigués disposat a pagar la bestreta del fons. Quan era a l'oposició la va reivindicar i van criticar molt el PSOE. Espero que sigui coherent i la pagui com més aviat millor.

Madrid i Catalunya no són vasos comunicants. El vot a la investidura a Madrid no tindrà res a veure amb el possible suport del PP al pressupost del 2012. No serà en funció del suport del PP a Catalunya. Escoltarem tota mena d'invitacions com la que ens va fer Alícia Sánchez-Camacho, però farem el que ens convingui. I encara més: ningú entendria que, sense que hi hagués un compromís seriós en el debat, nosaltres votéssim a favor de la investidura de Rajoy. És important escoltar el candidat de la presidència del govern. Sempre que hi ha hagut una majoria suficient, hem optat per l'abstenció. Si el poble vol que governin, doncs que governin. Ara bé, si Rajoy és bel·ligerant amb la llengua o el pacte fiscal, la meva opinió és que hem de votar que no.

Hi ha una bona sintonia i receptivitat en aquest àmbit per part del PP. És el mínim que es pot esperar. El PSOE, amb una majoria relativa, ens va cedir llocs quan teníem deu diputats. Ara en som setze. Raó de més perquè esperem la mà oberta del PP. Depèn d'ell: són llocs seus i no ens els ha de donar necessàriament. Però seria francament un mal començament. Tota la vida s'ha separat la negociació de les meses i la investidura.

Ens agradaria mantenir la presidència de dues comissions. Si una fos la d'Afers Estrangers, per mi, contentíssim.

Fa vint anys que utilitzen el
mateix argument. Quina pobresa! Ara, vam dir sempre el següent. Primer, si es parla d'en Duran, en Duran no entrarà ni hauria entrat ni amb majoria absoluta ni relativa en el govern. Segon, si el PP ens crida i posa damunt la taula el pacte fiscal, l'eix mediterrani, el
nostre dèficit fiscal... podem parlar de tot. Però això no passarà, almenys al principi de
la legislatura. Si algun dia passés, primer resoldríem els problemes i, a partir d'aquí, parlaríem del que calgui. Si s'han de tenir ministres, es tenen.

Ja vaig dir que passés el que passés no seria president del Congrés, ni ministre, ni res... Em quedaré a Madrid amb la meva condició de portaveu de CiU. Ho faré, més que mai, ateses les dificultats econòmiques i la situació nacional del país. Sóc conscient, a més, que el resultat del 20-N no és gràcies només als votants de CiU, sinó a socialistes i altres opcions que han volgut que CiU
tingués força a Madrid.