“S'han adjudicat a dit contractes milionaris des de la CCMA”

La qüestió és: o retallem o demanem diners a algú per deixar de retallar. Ningú deixarà diners d'aquesta magnitud a la Generalitat en aquest instant. Dir que hi ha una alternativa és enganyar la gent o desconèixer la realitat de la Generalitat i del context del sud del Mediterrani, amb la poca confiança que això genera en molts sectors internacionals. Una altra qüestió és si, en el conjunt de la política europea, hi ha alternativa. Aquest any de retallades ens dóna la legitimitat per dir que la política europea hauria de començar a canviar. Hi hauria d'haver alguna manera perquè aquells que fem els deures quedem exclosos de ser assenyalats amb el dit.

No, nosaltres intentem introduir en aquestes tasques i preus públics elements de progressivitat. Ja ho vam fer amb l'increment del cànon de l'aigua o les taxes universitàries. S'apliquen a aquells que creiem que hi poden arribar. S'ha deixat al marge la gent que té menys recursos i s'hi incorporen elements de solidaritat. En el cas de les taxes universitàries, per exemple, es crea un fons de beques. No és una pujada urbi et orbe, universal i indiscriminada.

La voluntat del govern és intentar arribar a acords sobre dues bases. L'una és que els marges no es poden allunyar del que s'ha fixat, tot i que es poden fer matisos. I l'altra és que la negociació s'ha de poder dur a terme en un context en què les legítimes queixes o protestes no posin en perill, com va dir la vicepresidenta, la seguretat de les persones i els serveis essencials més bàsics del nostre país.

Això ho situaria en l'àmbit de la negociació i veurem quin recorregut té, tant respecte a aquesta qüestió com a totes les que hi ha plantejades en relació amb les condicions laborals dels treballadors públics en el seu conjunt.

Vull subratllar la gran professionalitat dels funcionaris. Això no és un càstig. És la conseqüència d'una decisió d'un govern que diu que no es poden retallar més els serveis que afecten directament la gent i que hem de mirar la manera com modifiquem les condicions laborals de les nostres plantilles. És el que han fet moltes empreses del país. Al costat d'això, mirem d'incrementar alguns ingressos.

L'oposició es queixa per tot i, a més, no escolta el que diu aquest govern. En cap moment hem deixat de dir que en els pressupostos de l'any que ve continuarien havent-hi ajustaments, que afectarien poc o molt el conjunt de l'administració. Ningú es pot sentir enganyat perquè ho hem mantingut des del moment que el president va ser investit. Els mateixos partits feien campanya denunciant que el govern faria més retallades. Fer-se el sorprès és producte només de la lògica de l'oposició per l'oposició.

Com en el cas dels funcionaris, tampoc és un càstig. Seria absurd plantejar-ho en aquests termes. Ningú es pot escapar dels ajustos. Si comptem el que ha estat el 2011 i el que serà el 2012, els que hem plantejat a la CCMA estaran en els nivells més baixos del que és el conjunt del sector públic. Tenim el convenciment que amb aquests recursos es pot continuar fent una ràdio i una televisió de primer nivell i fixant-nos un objectiu de creixement, particularment pel que fa a la televisió, que hem perdut quota de pantalla.

No. La discussió de la llei no té a veure amb les retallades. Una cosa és la governança de la CCMA, en la línia de l'agilitat i de l'aprimament. S'ha vist que no acabava de funcionar i tots els compareixents del Parlament coincidien que s'ha de reduir el nombre de consellers. Una altra cosa és el model i el contracte programa, que signa el representant de la CCMA i el representant del govern. S'hi fixa el model, un conjunt de mesures, uns indicadors i la manera de complir-los. Són dues coses que, malintencionadament, algú intenta barrejar quan tenen vides pròpies. Ells sabran per què ho fan.

Perquè saben perfectament que una cosa és el debat polític vinculat a la llei i l'altra cosa és la discussió i negociació del contracte programa. Això és el que ens hauria de cridar a tots l'atenció. Els que ho viuen ho saben discernir perfectament.

Una de les idees clau que llança el govern sobre com hauria de ser aquest contracte programa és, precisament, que hi hauria d'haver més transparència. Ens volem allunyar d'aquesta discussió dels rumors sobre interessos privats sobre la base de tot el que es contracta. S'han adjudicat a dit contractes milionaris des de la Corporació. Per això creiem que és tan important que hi hagi transparència en la relació entre la CCMA i, particularment, TV3, amb els que fan producció per compte de la televisió. En aquests moments no sabem perquè es contracten determinades productores i per quins imports. El millor antídot per als rumors és la transparència, i fins ara no n'hi ha hagut.

Perquè en l'aixopluc de criteris professionals s'han adjudicat a dit. Aquests criteris hi han de ser, però també hi ha de poder haver transparència. Per això proposava que en les comissions de la televisió que contracten producció associada i que fan coproduccions hi hagi representació del sector. Així tothom sabria perquè s'escull un projecte o bé un altre.

En cap cas a mi no em correspon aquesta decisió.

És evident que fa que, aritmèticament, no necessitin ningú, i és obvi que en el seu programa electoral el pacte fiscal no hi era. Ara bé, aquí la qüestió clau, que té una dimensió de caràcter històric, és si es pot governar en contra de Catalunya. Es pot governar en contra d'una idea que concita unes majories tan i tan àmplies? En els mesos vinents hauran de saber contestar.

Posats a fer pronòstics temporals, resulta evident que el 2012 sabrem bastant si és blanc o és negre. És probable que s'orienti la negociació, tot i que encara no estigui tancada. Si no es pot negociar, també ho veurem.

Quan no es pugui negociar decidirem, juntament amb aquelles forces polítiques que estiguin a favor del pacte fiscal, exactament com arbitrem la reacció del poble de Catalunya, que evidentment hi haurà de ser.

De moment, l'esquema que seguim és el mateix del 2011: oferir grans acords al conjunt de les forces polítiques catalanes, particularment al PSC, ERC i el PP, i a partir d'aquí no estem en condicions de forçar ningú. Depèn de la responsabilitat de cadascú, no davant del govern, sinó de la situació col·lectiva. Alguns es presten a ajudar i altres donen l'esquena a la situació que viu el país.

Som gent acostumada a separar la política catalana de l'espanyola, tant és així que no formem part de cap projecte polític espanyol. El govern es dirigeix de manera igual al conjunt de les forces polítiques. La pregunta tindria sentit si tinguéssim un acord d'estabilitat amb el PP, però no el tenim.

Al llarg de la legislatura si es fa evident que el govern no pot governar en un context tan aspre i complicat com el que tenim, amb naturalitat s'ha de dirigir al poble de Catalunya i dissoldre el Parlament.

La situació és d'un gran desconcert i estupefacció. La nostra relació institucional no està preparada per un engany a aquesta escala. Com ha dit el conseller, haurem d'estudiar totes les mesures legals que estiguin al nostre abast. És una situació tan lamentable com excepcional.

El govern espanyol ha actuat amb una gran deslleialtat, particularment amb Catalunya. Directament, ha enganyat. D'exemples, desgraciadament, n'hi ha molts. La duresa del resultat electoral del PSC és conseqüència directa d'aquest sentiment d'estafa. Un govern, explicant la veritat, pot incomodar. Nosaltres som conscients que incomodem. Ens podem equivocar prenent decisions però no hem enganyat ningú. Avui té un grandíssim valor la franquesa i la sinceritat. Sense aquests elements és molt difícil fer un diagnòstic i superar la situació. Els governs podran manar cada cop menys i hauran de centrar-se a crear condicions per compartir les mesures que cal prendre. És d'una altra època allò de l'ordeno y mando.