Amb el temps ha agafat diverses derivacions, incloent-hi alguna de gastronòmica, però el terme entremés, en la seua accepció teatral, és un mot d'origen català documentat al segle XV que feia referència a una mena de pantomima representada als banquets cortesans, un entreteniment humorístic i frugal. Talment, aquesta és la sensació que tinc amb el mediàtic judici a l'ex president de la Generalitat, Francisco Camps, pel ridícul episodi dels vestits. En veure'l segut a la banqueta, finalment, i amb tota l'atracció que el tema està generant arreu de l'Estat, sembla que s'estiga acabat el món. Aquest judici, tanmateix, està amortitzat políticament, la seua transcendència i abast real serà limitat siga quin siga el veredicte. Camps i Ricardo Costa, lògicament, no pensaran el mateix. Com tampoc estaran d'acord els seus tiffosi més recalcitrants o els militants anticorrupció que omplin les xarxes socials de missatges demanant la presó per al duo Alphaville (per allò de Forever Young) tot i saber que en aquest procés s'enfronten com a molt a una multa i a augmentar uns quants punts el seu considerable descrèdit personal i polític.

Si és absolt, Camps tindrà una jornada de glòria per pregonar la seua honorabilitat de “polític exemplar” (¿es refereix a la seua absurda, suïcida i destructiva gestió econòmica i financera?) i farà processó agenollat del Palau de la Generalitat fins la Geperudeta per subratllar el seu martirologi. El seu partit li farà unes palmadetes a l'esquena, Mariano Rajoy pronunciarà unes paraules solemnes de descàrrec i, cinc minuts després, a pensar en Merkozy i la prima de risc. I si és declarat culpable ja serà un poc el mateix perquè el seu valor polític en el mercat és tendent a zero després d'haver dimitit i haver deixat el poder financer, polític i econòmic valencià a nivells de misèria. Amb això no volem dir que la sentència condemnatòria a un ex càrrec d'aquesta importància no tinga un efecte exemplaritzant. El que passa és que la funció acaba de començar: el fet que s'haja jutjat el tema dels vestits com a peça separada no pot fer oblidar que la part del lleó del cas Gürtel, la que fa referència als milions i milions desviats a la trama o per finançar actes del PP encara no s'ha substanciat processalment. I també ha de cuejar bona cosa el cas Brugal, que afecta ni més ni menys que a l'alcaldessa d'Alacant. I potser sabrem més coses sobre Emarsa. O el que és el mateix: sabrem fins a quin graó de l'escalafó polític arribava el fang. Sense oblidar el cas Calatrava, la revitalització del cas Fabra (Carlos) i que també hi haurà novetats i informacions sobre la complicitat i bona disposició de les nostres autoritats perquè Iñaki Undargarin emprara els diners públics com a generós compte corrent, el cas que major desplegament publicitari i coneixement popular està tenint. I el que puga vindre.

El motiu estricte pel qual Camps està davant del jutge és, segurament, el més irrisori i anecdòtic d'una època de saqueig generalitzat. Després de la festa, estem coneixent els efectes de la ressaca, el mal de cap, l'agror a la boca, l'olor a ranci, les botelles oblidades sota els sofà, els desperfectes en el mobiliari. Allò de Camps és un patètic entremés, quasi còmic, que serveix de pòrtic a l'obra principal. Un drama èpic amb final incert i un públic que no acaba de sumar dos i dos amb resultat de quatre. O així.

(sotalacreueta.blogspot.com)