La primera jornada del congrés del PSC va ser la de l'adéu de José Montilla com a primer secretari –hi és des del 2000– i membre de l'aparell, des que el 1994 en el conclave de Sitges va accedir a la secretaria d'Organització. Va ser un comiat agredolç, amb una censura important per part dels seus que va evidenciar el malestar intern dels socialistes catalans. L'informe de gestió de l'executiva sortint, que capitaneja Montilla, tal com es preveia, es va aprovar amb un important vot de càstig. Només una mica més de la meitat dels delegats li van donar suport, un 64,5% (438 vots). Un 22,2% (151) el van censurar i van optar per la papereta del no, mentre que un 13,1% (89) hi va votar en blanc.

La votació de la gestió del nucli directiu va suposar, a més, la primera victòria moral per als crítics, ja que la direcció va acabar accedint al fet que es votés de manera secreta en comptes de fer-ho a mà alçada. Ho va fer a mitja tarda un cop va quedar més o menys clar que aquells que volien que el sufragi no fos públic el podien forçar amb les signatures dels delegats que estaven recollint.

64,5%, 22,2%, 13,1%... El resultat és radicalment diferent respecte al congrés del 2008, quan la gestió de l'executiva es va aprovar per unanimitat. Moltes coses han canviat des del juliol de fa tres anys i mig. Aleshores, el partit vivia un moment més o menys dolç, al capdavant del govern de la Generalitat. Conscient del malestar gestat en aquest temps contra la direcció, en el seu comiat, Montilla va apujar el to de l'autocrítica, que va assumir en primera persona, com a màxim responsable de la formació. I va reconèixer que, després d'aquest cicle electoral que els ha escombrat de la Generalitat i dels principals ajuntaments, i els ha situat com a segona força en unes eleccions espanyoles, el PSC està pitjor que mai.

El cru diagnòstic: els socialistes han perdut credibilitat, confiança i connexió amb la ciutadania, i “s'ha afeblit la capacitat de representar un catalanisme federalista i progressista per satisfer les aspiracions de més i millor autogovern”. Això últim sobretot arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut.

Sols la dura realitat, va voler afirmar Montilla, farà que el partit torni a alçar el vol. “La millor garantia de remuntar la dóna la consciència compartida i lúcida d'haver tocat fons, l'eliminació del llast que pesa negativament, la concentració de totes les forces disponibles en l'objectiu de la remuntada”, proclamava quan ja li quedaven poques hores com a primer secretari.

La intervenció del líder del PSC, molt més contundent que l'informe que la direcció ha fet arribar a les agrupacions i que, de fet, és el que es va sotmetre a votació, va servir per admetre que la gestió al capdavant de l'executiu va descuidar el partit –en especial les sectorials– i el va acabar relegant a un segon pla. “Concentrant-nos en l'acció del govern, ens hem anat tancant i ens hem empetitit, i hem perdut capacitat d'interaccionar amb la societat”, va sentenciar, i va admetre que, en aquest camí, també han perdut actius valuosos. En ment, les baixes de dirigents tan destacats com ara Pasqual Maragall i Antoni Castells, i intel·lectuals progressistes afins que s'han anat desencantant. Ahir al Palau de Congressos, com va afirmar l'alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, no hi havia societat civil.

L'autocrítica va centrar bona part d'una intervenció en què Montilla, però, va reivindicar la feina feta al tripartit, si bé va posar a la motxilla dels errors el fet d'haver renegat de la fórmula en la campanya del 2010, quan encara compartien la Generalitat amb ERC i ICV.

No tots els missatges van ser en negatiu. “No estem vençuts”, va proclamar el primer secretari, repetint les paraules dels diversos candidats derrotats en les darreres nits electorals de l'últim any. La demolidora anàlisi de Montilla va anar acompanyada de la recepta per a la remuntada, que inclou, de manera genèrica, un retorn als valors de l'esquerra, més obertura del PSC per fer-lo més permeable als seus i a la ciutadania que li ha girat l'esquena.