Pau Casals, maig del 45:“Ara, que ens deixin tornar”

De l'esperança de poder tornar a casa al desengany absolut de l'exiliat, en només tres anys. Les cartes inèdites que Pau Casals va enviar entre la fi de la Segona Guerra Mundial (1945) i la consolidació de Franco al poder (1948, prop de deu anys després de la fi de la Guerra Civil espanyola) al seu amic i dirigent d'ERC Jaume Creus descobreixen les esperances, preocupacions i il·lusions del genial compositor durant els primers anys d'exili a Prades. La troballa d'aquestes cartes, feta pública aquesta setmana per l'Associació Memòria i Història de Manresa, té ara un valor històric excepcional.

“La nostra alegria és gran”, escriu Casals el maig del 1945 des de casa seva, a Prades. “Ara, que aviat ens deixin tornar a casa”, hi afegeix. Aquesta és una de les primeres missives, just acabada la guerra, amb la derrota del nazisme i el feixisme. “Suposo que a San Francisco [conferència que va donar lloc al naixement de l'ONU] s'ocupen de nosaltres; si no fos així, quina decepció la nostra i quina injustícia”, sosté. Lamentablement, els EUA, França i Anglaterra van descartar treure Franco del poder per interessos estratègics, i nombrosos catalans exiliats, entre els quals el mateix Casals, moririen a l'exili amb aquest sentiment de “decepció” i “injustícia” que havia pronosticat el compositor. L'estat d'ànim de Casals, que en aquella època era un dels candidats a presidir la Generalitat a l'exili, van anar progressivament cap a la decepció a mesura que se succeïen les conferències de pau i començava la Guerra Freda.

El març del 1945, un Casals eufòric escriu: “Ja veu que les coses no poden anar millor.” Al setembre del mateix any explica com n'estava de “content”, per haver-se dirigit als catalans després d'una aparició musical a la televisió anglesa BBC. Tanmateix, al gener del 1947, ja va començar a veure-ho complicat: “Us desitjo el bon any nou que ens tregui de l'impasse anguniós que vivim.” El 1948, l'afartament ja era total: “Franco continua gallejant. Quin tipus asquerós!.” En l'última carta d'aquells anys, el març del 1948, anima el seu amic a cuidar-se i s'acomiada així: “Quan anirem a casa, ens presentarem per no fer llàstima a ningú. Molts s'alegrarien de veure'ns vells i malmesos.”

El destinatari de les cartes era l'industrial Jaume Creus, un home poc conegut avui, però que va ser íntim de Companys i Macià, i va militar a ERC. Creus, també exiliat, va tornar a casa el 1949. Fa poc temps, fruit d'una sèrie de casualitats, el que va ser el seu dentista, Lluís Willaert, va lliurar a l'historiador Quim Aloy, de Memòria.cat, aquestes i moltes altres cartes de l'època.