La imputació del gendre borbònic Iñaki Undargarín per les curioses maniobres de recaptació de l'institut Nóos, juntament amb el sainet judicial —nou gènere d'inspiració valenciana— del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) que afecta l'ex molt honorable Francisco Camps, són fets que poden donar la sensació d'una certa recuperació dels equilibris democràtics. Qui la fa la paga, o almenys seu en la banqueta, independentment del cognom o la condició, al·leluia, glòria al sistema, amén. Potser hauríem d'esperar a sentències fermes, però en un primer estadi sembla evident el valor exemplaritzant d'aquest processos. La recuperació de la causa contra Carlos Fabra —que continua fent i desfent en el PP, com ho demostra la propulsió de la seua companya sentimental, una jove, vistosa i prometedora periodista, a la vicepresidència de la Diputació —sona trist perquè ho és— o la ràpida reacció del jutge encarregat del cas Emarsa en demanar a l'alcalde de Manises Enrique Crespo que justificara els seus guanys en la loteria (un dècim, segons l'afectat; deu milions d'euros segons el seu cap i se suposa que amic Alfonso Rus, està documentat), són fets que també proporcionen un cert alleujament, la sensació que les coses funcionen, que fins i tot un jutge és capaç d'enviar al racó de pensar al soberg i teatral (ja no es pot dir que sobreactuat) ex president de la Barbaritat Valenciana. La justícia està ajustant comptes amb el nostre vergonyós passat recent de visa oro a càrrec de l'erari, el saqueig de la cosa pública. Però les conseqüències dels excessos, d'una forma de gestionar suïcida, la factura econòmica de tot allò, no serà repartida de forma equitativa i solidària.

Hi ha modalitats de corrupció política més subtils i fins i tot legals: ¿Quins eren els beneficiaris directes del rosari d'obres sumptuoses, redundants (un polígon, una piscina coberta, una pista de pàdel en cada porta...) i fins i tot innecessàries que habiten la nostra geografia? Fa uns dies, en els micròfons de Ràdio 9, li preguntava al nou president de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), Salvador Navarro, que havia fet la corresponent defensa dels retalls “valents”, si l'empresariat no havia sigut còmplice d'aquest malbaratament de recursos. I també si seria partidari de tancar l'aeroport de Castelló, com a exemple paradigmàtic. No va contestar. Fins i tot es va permetre dir que les subvencions a les patronals no són tals, sinó inversions “finalistes”. Sempre ha hagut classes: per a la dreta, les ajudes per fer una pel·lícula que dona treball a muntadors, il·luminadors, actors i etcètera són despeses no productives. Als seus, finalistes.

Tret de miratges i il·lusions òptiques, com la dels processos a la corrupció (convé no oblidar que el govern socialista va indultar el conseller delegat del Santander, Alfredo Sáenz), la igualtat davant la crisi és una entelèquia. Es pretén congelar el misèrrim salari mínim mentre es garanteix la reserva electoral d'occident revaloritzant les pensions de forma lineal, les grans i les menudes (recordeu que la reconquesta nacionalcatòlica va acabar en Al-Andalus, proesa a punt de reeditar parcialment). Es recuperen bonificacions per a les empreses —algunes ben enfocades, s'ha de dir— però no es toquen les Sicav ni es ressuscita l'impost de successions. Talment, i segons tots els indicis, hi haurà una pujada de l'IVA i dels impostos especials, iguals per a tothom, però no es tocarà l'IRPF, el tribut més redistributiu, en virtut dels mantres ideològics que, juntament amb una irresponsabilitat palmària, ens han portat al forat negre que habitem. I els bancs congelen el crèdit als mateixos ciutadans que han contribuït a sostenir els generosos sous dels consells d'administració i els rèdits dels accionistes, etcètera. Una cabra que sols pot ser admesa per una societat acollonada, submisa i servil que creu que tirant al carrer uns quants milers de funcionaris i tancant quiròfans i aules la seua existència millorarà. Undargarín serà jutjat. Què més li podem demanar a la vida.

(sotalacreueta.blogspot.com)