Francesc Francisco–Busquets (Girona, 1946), llicenciat en filologia anglesa, professor d'institut, traductor, polític a l'Ajuntament de Girona durant catorze anys i, des d'avui, exsubdelegat del govern de l'Estat a Girona, reflexiona en aquesta entrevista sobre gairebé trenta anys de servei, de dedicació a la societat, de la qual diu que ha rebut molt, i de la passió per les traduccions i l'idioma, especialment el seu, el català. Home de verb fluït, d'idees ràpides i explicacions precises, es declara un ferm defensor del marc constitucional, si bé creu que s'ha de millorar.
Jubilat oficialment, tanca, doncs, una etapa molt densa políticament. En aquest primer estadi, com valora la seva gestió com a subdelegat de l'Estat a Girona?
No em correspon a mi fer-ho, i per tant la valoració l'hauria de fer gent externa. Però contestant a la pregunta li diré que professionalment hi he estat bé aquests set anys i mig llargs. En la mesura de les meves possibilitats, i les competències de la subdelegació, he intentat fer-la el màxim de rendible i transparent, oberta i propera, que, d'altra banda, és el mínim que ha de fer qualsevol administració. La prova d'això és l'edifici de l'antic Banc d'Espanya, seu de la subdelegació, que s'ha obert a la societat. Aquí vull, si em permet, remarcar que el funcionariat d'aquesta casa és d'una eficiència i abnegació molt grans, contràriament a aquest tòpic que tots fem servir.
Amb tot, la figura del subdelegat és qüestionada des d'alguns sectors, tot s'ha de dir.
És cert que des d'alguns àmbits hi ha la voluntat de minimitzar aquesta administració que, d'altra banda, és pública i en conseqüència és tan nostra com qualsevol altra. Jo he volgut treballar per fer-la més propera i oberta, com he dit abans.
Una administració, la de l'estat, que vostè ha representat i que ha estat criticada per desentendre's de Girona. Què en pensa?
El greuge que se'ns ha fet ha estat el de l'N-II i això és veritat. Però és voler veure una part pel tot. Jo no vull salvar la cara a ningú i menys en aquest tema. Però també és cert que no hi ha hagut ni desatenció, ni mala fe; potser no se n'ha sabut més. Miri, pensi que tot s'acaba reduint a una quantitat de diners, que s'han de distribuir. I en diners sobre la taula, en aquests set anys i mig, Girona n'ha tingut més que mai en infraestructures; més que Lleida i Tarragona. El que passa és que molts han estat per a la línia d'alta velocitat. L'Estat ha desatès Girona? No, en absolut. És imperdonable, però, que l'N-II no s'hagi desdoblat i això ja ho he dit moltes vegades.
Una trajectòria, la seva, àmplia i transversal. De l'Ajuntament de Girona a la subdelegació del govern. En quin moment decideix implicar-se en política?
Amb la política t'hi sens implicat o no t'hi sents. Dit d'una altra manera: la sents o no la sents. Jo sempre m'he sentit implicat, vinculat, amb més o menys intensitat, en temes cívics i ciutadans, de la comunitat. I jo, que sóc fill de classe obrera, penso que d'alguna manera cal implicar-se perquè es rep molt de la societat. Havia estat a l'escoltisme, havia fet teatre, col·laborat amb la capçalera Presència. I en aquest procés, el 1972 vaig entrar a Convergència Socialista de Catalunya, que després va derivar al PSC Congrés. El 1979 vaig anar a les llistes a l'Ajuntament de Girona i el 1981 vaig entrar com a regidor en substitució de Pilar Gisbert. A l'Ajuntament hi vaig estar fins al 1994. Catorze anys.
En aquest temps va ser l'home de fort de Joaquim Nadal?
No ho sé. És cert que d'aquests catorze anys, dotze vaig ser tinent d'alcalde i en els dos darrers mandats únic tinent d'alcalde. Però això penso que no vol dir gaire res. És cert, substituïa a l'alcalde quan no hi era, però per això no podem dir que fos l'home fort.
I d'aquests anys al món local, què se n'ha emportat?
Van ser anys molt i molt productius i d'un gran coneixement de la meva ciutat. Tot i ser gironí i conèixer-la bé, sí que la vaig veure des d'una altra perspectiva, especialment en portar temes de vialitat i seguretat. Pensi que l'Ajuntament és l'administració de proximitat i la gent la sent molt seva.
Com la subdelegació?
No tant. Per això m'hi he esforçat i he intentat aplicar una visió municipalista. Molta proximitat, molt de contacte i trencar amb el tòpic del virrei, que no té res a veure amb la realitat. Aquestes són manies o monomanies que, si em permet, tenen molt poc a veure amb la realitat. És voler equiparar-la amb aquesta cosa tan francesa de ser la veu i els ulls de París sobre el territori. Aquí, això no passa en absolut.
Precisament, aquestes veus que apuntava, crítiques amb la subdelegació, a vostè l'han acusat de ser bastant jacobí políticament. Què en pensa?
Estem en un estat que es diu Espanya i tenim un DNI, que portem a la butxaca. Ens pot agradar més o menys. Aquest estat té una Constitució, que és la que és, i tres nivells d'administració. Això és així. Qualsevol alcalde ho és perquè la Constitució ho diu. Aquest és l'ordre que ens hem donat i és el que defenso. I això no és ser jacobí! El que s'ha de procurar és que aquests tres nivells d'administració, que són tots tres Estat –la Generalitat també és Estat–, col·laborin bé entre ells.
Vostè, doncs, no té cap problema a dir Espanya?
A mi, dir la paraula Espanya no em produeix cap satisfacció especial, però no vaig a rentar-me la boca amb salfumant si la dic. Nego la realitat d'Espanya? És clar que no.
Però hi ha gent que la nega.
Sí, és cert, i abans de dir Espanya faran fer servir cinquanta mil circumloquis més o menys inadequats. Què vol dir això? Que la realitat d'Espanya ha de seguir sent així? No sé com ha de ser, però ara és així i hem de col·laborar, perquè ho paguem tots. Miri, jo sóc federalista i m'agrada pensar amb el cervell i no amb les vísceres.
Una traducció és una traïció?
Traïció, no! Perquè aquesta paraula per a mi implica mala voluntat. Però és cert que surt una altra cosa, que ja no és l'original. Les paraules són diferents, perquè l'idioma és diferent. Aquest tema, m'apassiona!
En sóc conscient. I aquí voldria introduir el seu vessant com a professor d'anglès i traductor.
Sí que hi ha uns grans perills.
Perills?
Perills que poden fer que una traducció es converteixi en una traïció!
Com ara quins?
Per mandra o peresa, per descurança o perquè el traductor es pensi més savi que l'escriptor, i que a través de la traducció vulgui millorar l'autor. S'ha de ser el màxim de fidel a l'original, tenint cura de la teva llengua.
Aquest és, doncs, el repte?
El problema d'una bona traducció és la llengua a la qual es tradueix; en el meu cas, el català. L'anglès, amb estudis, més o menys paciència i diccionaris, ja l'entens. Ara, i en el cas de la traducció, aquesta estarà bé en funció que tu dominis la teva llengua. Jo podria traduir un text tècnic o científic de l'anglès al castellà sense cap problema. En canvi, una obra literària? No. Per què? Perquè el meu idioma és el català, que és el que he mamat. Aquesta és la dificultat i el repte.
Què ha après de les traduccions?
Doncs a escriure bé i a dominar la llengua. I el més important: entrar fins a la medul·la del llibre. És una altra lectura, realment. Per exemple, Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, una de les obres que he traduït, és un dels millors llibres de la història i és una obra bíblia, que parla de tot. A més, és el llibre més dur escrit mai contra l'estupidesa humana. Encara avui, entrat el segle XXI, té una gran vigència i ens fa avergonyir de les coses que fem. És tot menys un llibre per a mainada.
Aquesta rigorositat que ha aplicat a les traduccions, l'ha aplicada a la política?
Rigorós en el sentit ampli, general, sí, però no en el de la menudesa. El que intento, més que la rigorositat, és buscar la coherència, sempre tenint clar que no pots ser absolutament coherent, perquè després caus en la intransigència. Rigorositat en el que és general, però lax o flexible en el detall. El mateix passa, doncs, amb la coherència.
Lligant amb Swift, quin seria, doncs, el problema del nostre país, Catalunya?
Què hi ha massa intransigència. Temes com ara dir “aquest és un jacobí perquè diu Espanya o Estat espanyol” fan percebre que hi ha massa intransigència. Això no és bo. En tot cas, aquest no és el país pel qual jo i molts ens hem cremat les celles.
Per això és tan important per a vostè l'homenatge a la Constitució?
Sí, tot i que no n'estic content. Però malgrat tot hem de celebrar l'esperit constitucionalista. És aquesta la nostra Constitució? Potser no; canviem-la entre tots. Temes com el Tribunal Constitucional, que no s'ha renovat, són impresentables. Però una cosa no nega l'altra. La Constitució deixa clar que el poder està en el poble i és això el que hem de celebrar. Crec que s'està abonant massa la intransigència en el nostre país i això fa que ens estiguem tancant.
Comentaris
OLE,PLE,OLE, El deficit fiscal, la prohibicio de fer servir el català ( Jo no puc parlar en catala quan he tingut una avaria amb el telefon, o els nostres diputats al parlament o al senat españols etc..), o el tansemenfotisme de les embaixades españoles a l'hora d'ajudar a les empreses radicades a Catalunya, o la xoriceria (corrupcio)dels qui tenen molt i se n'aprofiten. Aixo no es intransigencia!!!!! A voste li diem en pla carinyós, amb consta que ho sap "en quico quico". A lo millor es va acostumar i acceptar, com a sindrome de Estocolm, la intransigencia del general gallec que tambe li deiem Quico.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.