Manuel Fraga Iribarne és el màxim exponent dels polítics compromesos amb el franquisme capaços de mantenir la seva activitat dins les institucions democràtiques. Va ser ministre d'Informació i Turisme del govern de Francisco Franco, ambaixador espanyol a Londres, vicepresident i ministre de Governació en el gabinet de Carlos Arias Navarro fins al juliol de 1976, fundador d'Aliança Popular i del Partit Popular, un dels anomenats pares de la Constitució espanyola del 1978 i president de la Xunta de Galícia entre 1989 i 2005.
Fraga va néixer a Villalba, a la província de Lugo, el 23 de novembre del 1922. El jove Manuel era aplicat i precoç en tot: als 4 anys parlava francès (la seva mare, María Iribarne Duboix, era basca francòfona) i castellà, als 15 anys pertanyia a la Falange, als 23 ja era doctor en dret i lletrat de les Corts per oposició. Un any després va obtenir el número 1 a l'Escola Diplomàtica, als 26 va guanyar la càtedra de dret polític a la Universitat de València i als 30 va obtenir la de Madrid.
El seu pare, Manuel Fraga Bello, havia exercit d'alcalde de Vilalba, primer, amb la dictadura de Primo de Rivera, i després, tot just acabada la Guerra Civil. La biografia del jove Manuel és una cursa d'ambició des de la Universitat fins al nucli més selecte del franquisme: secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica (1953), secretari de la comissió espanyola de cooperació de la Unesco (1954), secretari del Ministeri d'Educació amb Joaquín Ruiz Giménez (1955), procurador a les Corts (1957), conseller de Falange (1957), director de l'Institut d'Estudis Polítics (1961) i membre del Consell d'Estat (1961), entre altres càrrecs. La parcel·la privada de Fraga, en canvi, queda eclipsada. El 1948 es va casar amb Carmen Estévez Eguiagaray, amb qui va tenir sis fills, un d'adoptat. Va enviudar el 23 de febrer de 1996. Treballador infatigable, ha produït un centenar de llibres d'assaig polític i de dret.
Als 40 anys, Fraga estava preparat per assumir la màxima responsabilitat a què podia aspirar mentre Franco estigués en plena forma: un ministeri. Com a titular d'Informació i Turisme, va tenir un paper destacat en la institucionalització del règim des de la dictadura militar fins a la democràcia orgànica. Va promoure la llei de premsa, va organitzar la campanya pel sí al referèndum sobre la llei orgànica de l'Estat, el desembre del 1966. Treballava tantes hores que al ministeri l'anomenaven “Friega y barre”.
Supressió de la censura prèvia
La llei de Fraga va ser molt ben rebuda per la supressió de la censura prèvia als diaris, però el fatídic article segons el qual es reservava àmplies facultats repressores per a l'administració va ser un calvari per als mitjans més atrevits. Es va saldar amb 461 sancions –multes, segrestos, suspensions– en els primers quatre anys de vigència, i va forçar la clausura del diari Madrid.
L'altre front en què va actuar a fons el ministre Fraga va ser en la promoció exterior del turisme, una aportació de divises que, juntament amb l'emigració, havia de fonamentar el miracle econòmic espanyol. Però els esforços van quedar amenaçats per l'accident de dos avions militars nord-americans en ple vol per sobre d'Almeria, el 16 de gener del 1966. Quatre bombes atòmiques van caure sobre Palomares.
Els detonadors de dos dels artefactes van explotar, un altre va ser recuperat a terra i el quart es va perdre al mar. Es va poder ocultar la gravetat de la radiació, però no que hi havia una bomba d'1,5 quilotones dins el mar. Veient perillar
la temporada turística, Manuel Fraga va convèncer l'ambaixador dels Estats Units, Angier Biddle Duke, per fer un acte propagandístic insòlit: tots dos es van banyar a Palomares per demostrar que no
hi havia cap mena de perill. La bomba no es va recuperar, però, fins gairebé tres mesos després.
Figura del tardofranquisme
Sempre enèrgic i amb dots populistes, “Don Manuel” destacava entre la fornada de polítics del Movimiento, el partit únic franquista. Però un excés d'ambició el va deixar en via morta. Per desgastar el sector de l'Opus Dei, que ocupava parcel·les importants de poder amb els anomenats tecnòcrates, va jugar fort
en l'escàndol Matesa. La tardor
del 1969, Franco va optar per un
gabinet d'opusdeistes i Fraga hi va perdre la cartera. Poc després,
va perdre també els escons al
Consell d'Estat i a les Corts.
Decebut, va tornar a la càtedra i va acceptar diversos càrrecs en empreses com la cervesera El Águila, Unión Resinera i Rank Xerox. El 1973 se'n va anar en qualitat d'ambaixador a Londres, d'on va tornar impregnat del conservadorisme
britànic i desitjós de protagonisme, tot just 36 hores abans que l'ancià dictador morís a l'hospital.
El 18 de novembre del 1975, Fraga va aterrar a Barajas procedent de Londres. Semblava el polític més preparat per dirigir el postfranquisme. No va aconseguir la presidència del primer govern de la monarquia, però sí ser-ne un dels homes forts, com a vicepresident i titular de Governació. Tenia bases organitzades: el club Ágora i les associacions Fedisa i Godsa, i un projecte que resumia així: “Dues setmanes per pensar les reformes, dos mesos
per elaborar un programa i dos anys per dur-lo a terme.”
Massa temps per a massa poc. Les pressions de l'oposició democràtica d'una banda i el búnquer del Movimiento de l'altra van desbordar la tímida obertura de Carlos Arias Navarro. Vista la impossibilitat de controlar-ho tot, Fraga hauria llançat –ell ho va negar sempre– la proclama autoritària “¡La calle es mía!” davant dels fets sagnants de Vitòria i Montejurra, les manifestacions de l'Assemblea de Catalunya de Barcelona i les detencions d'opositors. Ni ell ni el nostàlgic Arias Navarro no van estar a l'altura. Joan Carles va confiar en Adolfo Suárez perquè enfilés el rumb cap a la democràcia
des de la legitimitat franquista.
Durant la Transició, Fraga es va constituir en pol vertebrador de la dreta, al costat d'altres personalitats rellevants del règim anterior. Aliança Popular, el partit que va fundar, va participar en el consens constitucional, però no va passar de ser una petitíssima minoria fins a l'enfonsament del centrisme, el 1982. Sense la competència de la UCD de Suárez, i malgrat els intents de centrar el discurs, el líder conservador es va estavellar contra la fortalesa inexpugnable del PSOE. Es va parlar aleshores del sostre de Fraga, de la impossibilitat que el seu lideratge aconseguís mai una majoria per governar.
El febrer de 1987 es va retirar i va apadrinar Antonio Hernández Mancha, però també va fracassar. El mateix Fraga el va descavalcar el 1989 per constituir el nou Partit Popular i deixar pas a una generació nova encapçalada per l'aleshores president de Castella i Lleó, José María Aznar, i el Clan de Valladolid. Va haver d'esperar vint anys per veure com el PP d'Aznar arribava al poder, el 1996. El juliol d'aquell mateix any, ETA va intentar fer un atemptat contra
ell amb un cotxe bomba.
Conversió al galleguisme
Manuel Fraga va fer un nou servei al partit recuperant, el 1989, la presidència de la Xunta de Galícia. Tenia 67 anys. Va revalidar el càrrec el 1993, el 1997 i el 2001. Com a president de la Xunta, no sols va consolidar un lideratge indiscutible a la seva terra sinó que es va declarar “autonomista de tota la vida”. Oblidant el seu centralisme, va passar a un galleguisme que mai va definir d'“autoidentificació”. La seva proposta d'administració única va ser, a més, un punt de referència en el debat sobre les vies d'avenç de l'autogovern, fins i tot a Catalunya. El 2005 va guanyar per últim cop les eleccions gallegues amb 83 anys, i per evitar la fractura del PP de Galícia. Però va perdre la majoria absoluta i el govern pel pacte PSdG-BNG i va ser elegit senador autonòmic.
El pare de Manuel Fraga va emigrar a Cuba, com tants gallecs, quan només tenia 14 anys. Fidel Castro és descendent de gallecs. La connexió va funcionar entre tots dos i des del 1991, quan es van trobar durant una visita a les comunitats gallegues al Carib, l'expresident de la Xunta es va convertir en un privilegiat intermediari entre l'Espanya democràtica i el règim castrista, fins i tot amb el Partit Popular fustigant el castrisme
des del govern de Madrid.
I si com a líder de la dreta
espanyola Manuel Fraga ja havia criticat que “alguns presidents autonòmics viatgen massa a l'estranger”, a la Xunta de Galícia va mantenir una intensa labor exterior en el centre d'Amèrica, a
Alemanya, a Anglaterra, a Portugal, a l'Argentina, a l'Uruguai, al Brasil, a París, a Brussel·les...
Comentaris
Un altre feixista que mor al llit i sense haver demanat perdó pels crims del franquisme, dels quals en va ser ordenant, diuen, quan va exercir de "ministro de la gobernación".
I ja está ? L´articulista no té rés a dir sobre la responsabilitat de Fraga en diversos assassinats i tortures com a representant d´un règim dictatorial ? I de que sempre va defensar el 18 de juliol ? En un pais demócrata "normal" ja fa anys l´haurien jutjat i condemnat per fascista i criminal.Hem sap molt greu veure la línea en la que està derivant darrerament aquest diari.Un article descriptiu i sesgat d´una trajectoria professional fonamentada en un cop d´estat contra un régim legal.La transició no justifica rés de rés Sr.Duran quan parlem de crims contra l´humanitat.Potser li convé llegir historiadors forànis sobre la historia d´Espanya ja que sembla que a casa seva no la tenien gaire ben explicada.
D´altra banda només afegir que afortunadament la mort arriva a tothom.
Sembla mentida la mà dreta de franco, i ara resultarà què era un bòn polític defensor del català i de catalunya,ningu s'acorda de les detencions nomes per el fet de parlar català, les sentencies de mort post guerra, de les negativas a les reunions al carrè amb el famós, " la calle es mia," la represió dels grisos,i les sentencies de mort als membres de TERRA LLIURE sense judici, ara resulta què es el para de la democràcia, fes-te fotre,
Ni ha que poden dir que la Argentina es un país tercermundista pero al seu dia va sápiguer fotra acspanyols la puntada al cul tal com es mereixien i ara a jutjat i comdemnat als assassins de la dictadura, amb un e4xmple de justicia per a tot el mon...
A Catalunya ens hem de fotre veien a més qu'els botiflers al poder encara els hi donen el pésam... Pero tot va sumant i esperem que a notardá ens arribi de nou la nostra dignitat.
VISCA CATALUNYA !!!
Deixeu de despotricar del mort, que el que hem de fer és despotricar de i fer caure el partit de franquistes botiflers que hem instal.lat a la Generalitat...
'La Generalitat ha emès un comunicat on el govern català expressa el seu condol al Partit Popular per la mort de qui ha estat, sosté, “un dels polítics actius més destacats de la història recent d'Espanya” .'
Un feixista menys contra la nostra Terra i la Generalitat actual se'n vanaglorieja...
Visca la Nació Catalana Lliure!!
“Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.
Aquest senyor era Manuel Fraga, enemic de Catalunya i de la llibertat.
A casa ahir ja vàrem brindar amb xampany...
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.