La fi de la impostura

Hi ha escriptors que per denunciar fets aproximadament reals o reals del tot creen un detectiu i el porten a circular pels ambients del crim i de la misèria. Uns altres en comptes d'un detectiu opten per un periodista, que també és un belluguet i un perdiguer que fica el nas on es pot ficar i on no es pot ficar, o almenys ho intenta. En Xavi Bosch ha creat Dani Santana, periodista com ell, que si en el primer llibre, Se sabrà tot, destapava entre altres coses una cèl·lula islamista aquí al Raval, des d'on escrivim aquest diari, en el segon, que acaba de sortir, Homes d'honor, grata els usos de la màfia italiana instal·lada a Catalunya i encara té temps per aclarir com va anar de debò l'incendi del Liceu, temple de l'òpera també italiana. El llibre es va presentar abans-d'ahir.

I ahir es va presentar Fèlix Milet, el gran impostor: la trama secreta de l'espoli del Palau, que ha editat molt bé Angle Editorial i que ha escrit perfectament el company d'aquest diari Jordi Panyella. Jordi Panyella d'alguna manera és el protagonista del llibre. Bé, en realitat el protagonista és, com el títol indica, en Fèlix Millet, i també en Jordi Montull, el seu escuder i còmplice de l'espoli de què parlem, però Panyella no es limita a explicar els fets fruit de la seva investigació com un narrador fred i distant, que seria el que alguns cànons del periodisme aconsellarien, sinó que fa de periodista implicat, de detectiu que va d'un cantó a l'altre, que ara entrevista aquest i ara aquell i que ens explica el procés i els resultats de les seves indagacions com un narrador en primera persona.

Això permet a Panyella deixar anar reflexions sobre la justícia, sobre la política, sobre la veritat i la mentida i sobre aquest ofici nostre que ara passa per tantes dificultats i que no obstant els que l'exercim estem disposats a tirar endavant peti qui peti, i més si comptem amb gent com Panyella i els lectors segueixin trobant necessari que els expliquin casos com els del Palau. En el qual, per cert, tots estem implicats perquè d'alguna manera tots hem estat estafats monetàriament, moralment i com a catalans per aquella estranya parella formada per Millet i Montull i que en Panyella, per abreujar, bateja com a M&m. “M” de Millet, el peix gros, i “m” de Montull, el peix petit però agent necessari.

Diu Panyella: “Els fets del Palau han quedat reflectits als diaris, però jo creia necessari que en les prestatgeries de les biblioteques del país hi hagués un llibre que en resumís tot el procés i testifiqués el que un dia va passar en aquest país.” Què va passar en aquest país? Que durant trenta anys l'honorable i respectable president d'una de les seves institucions culturals més antigues, prestigioses i estimades va treballar per nodrir la seva particular butxaca. Fèlix Millet va donar un nou esplendor al Palau, això és cert i ningú, i en primer lloc Panyella, l'hi nega, però aquesta mateixa eficàcia va fer que la confiança en ell dipositada pels que donaven recursos per a les obres fos total. Total o interessada, i és aquí on surten financers, consellers de la Generalitat distrets, polítics endeutats, polítics per endeutar, aspirants a presidir el Barça, hotelers, constructores, arquitectes, membres de l'alta societat... Demanin.

Panyella dedica el llibre “a la Fina, la persona més honesta que mai he conegut”. La Fina és la seva dona. A can Panyella l'honestedat deu bullir a molta temperatura perquè ell se'ns presenta com un altre conreador d'aquesta virtut tan aconsellable. Quan una de les dues filles del matrimoni trenca un plat deu ser presumpta trencadora de plats fins que les proves no són claríssimes i els pares s'han reunit a part per deliberar. En el llibre, Panyella té una gran cura a deixar clara la innocència de tothom fins que no es demostri el contrari. El que passa és que els lectors no són un subjecte passiu sinó que també fan treballar la imaginació i l'aportació de dades i molts “presumptes” tenen aviat la sentència dictada.

Se sabrà mai tot? Panyella deia ahir a la presentació que només seria possible si Millet i Montull “fessin l'acte de valentia” de parlar i entrar en detalls. Molt bé, doncs si apel·lem a la valentia d'aquests subjectes que van treballar entre les ombres del Palau per enriquir-se, ja podem concloure que no se sabrà mai tot. Hi haurà el judici, s'hi diran coses i allí hi veurem en Jordi Panyella seguint-lo entre el públic, perseguint fiscals i advocats de la manera com en el llibre ens diu que fa, però al final no ho sabrem pas tot.

Per mi el misteri principal és un i és aquest: com va ser possible que Fèlix Millet, un home amb poca cultura a qui no es veia mai enlloc que no fos al Palau, que no sap parlar, que està mig alcoholitzat, que ja va ser un cop a la presó, que fa aquells ulls de mirar l'escot de les senyores i que ha tingut de col·laborador l'“indesitjable d'en Montull” –com diu Panyella que és l'opinió de tothom qui el coneix –va poder enganyar gent tan important? Per interès, hem de concloure? Potser sí. ¿Però que no veien que un dia la impostura de què Panyella parla es faria evident en un home així?