Egipte
Primer aniversari de la revolució
Horitzó islamista i militar
La lluita de poder es configura a tres bandes entre els Germans Musulmans, les forces armades i joves revolucionaris
Un possible pacte entre l'exèrcit i la germandat podria contrarestar les ànsies de canvi
Fa un any que els egipcis van sortir al carrer al crit de “pa, llibertat i justícia social”. Fa un any que els egipcis van trencar la barrera de la por i van plantar-se contra el règim despòtic de Hosni Mubàrak. Un any després, uns volen destacar el col·lapse econòmic del país, el retrocés en drets humans o l'ascens de l'islamisme polític, mentre d'altres veuen amb esperança la formació d'un nou país allunyat del control dictatorial.
Avui, Egipte té el primer parlament deslliurat del poder del Partit Democràtic Nacional. El control és en mans d'uns Germans Musulmans que s'apropen a la majoria absoluta. Una fita històrica per a una formació amb prop de cent anys de vida, la majoria dels quals essent l'estendard de l'oposició.
Malgrat que les eleccions van ser plenes d'irregularitats i que la poca preparació va conduir a l'abassegadora victòria de les úniques formacions amb trajectòria, el parlament ofereix una lluita de poder al país sense precedents. Encara és una incògnita quin serà el plantejament polític de la germandat, però tot apunta que seguiran l'estela de la Turquia d'Erdogan.
El Consell Superior de les Forces Armades del mariscal Tantaui és l'altre protagonista decisiu. La seva actuació, en gairebé un any de govern, no dista en excés dels mandats de Mubàrak i les seves concessions sempre han estat tardanes i sovint mal plantejades políticament. Malgrat que sembla recelós a cedir el poder, està condemnat a tornar a les casernes, no sense abans oferir la darrera lluita política per assegurar-se la majoria dels anteriors privilegis. A l'epicentre del debat hi ha l'amnistia per als generals i oficials del règim i, sobretot, el control de les propietats econòmiques avui en mans de militars i que es calcula que podrien arribar al 30% del PIB del país.
Tahrir com a motor de canvis
Tercers, però no per això menys importants, es troben les forces revolucionàries, legitimades per ser les detonants del canvi polític al país i les úniques que han posat en marxa el motor del canvi al llarg d'aquest any. Les crisis de govern, el judici a Mubàrak, l'aplicació de noves lleis socials o la derogació de la llei d'emergència han estat fruit directe de les massives mobilitzacions al carrer. Una dialèctica que els joves revolucionaris tenen apresa i que asseguren que no abandonaran “fins assolir totes les demandes de la revolució”.
A partir de l'equilibri que es configuri entre aquest triple front islamista, militar i revolucionari, i del pes que cadascú jugui en els propers mesos i anys, es dibuixarà el futur d'un país submergit en una transició política i social. Un eventual pacte entre islamistes i militars és a l'horitzó polític. La coexistència i l'aliança és inevitable entre totes dues bandes per combatre la líquida amenaça d'unes forces revolucionàries que defensen que la revolució era molt més que un simple canvi polític. “Ens caldrà temps per valorar els èxits i els fracassos de la revolució”, repeteix amb prudència
el periodista i activista Hossam al-Hamalaui.