“No estem tan malament.” En el primer intent d'injectar l'optimisme antropològic que més tard l'estigmatitzaria, José Luis Rodríguez Zapatero va onejar aquesta consigna quan va agafar el timó del PSOE en el 35è congrés, celebrat l'any 2000. En el seu primer acte com a secretari general del partit, el lleonès de 40 anys era convidat a una cita cultural a Serrada (Valladolid), que es va tancar amb una pintada de dibuixos a la tàpia del poble. En l'espai que l'organització li va reservar, Zapatero va pintar amb brotxa i pintura negra la línia espiral d'un cercle sense fi. El seu dibuix era inusual i ell va haver d'explicar que sintetitzava la seva filosofia de la vida: la línia circular significava el moviment preferit per un home que fuig de l'enfrontament directe i que acostuma a vorejar les dificultats per afrontar els problemes des d'una trajectòria embolcalladora que li permeti acumular forces i aliats.

L'anècdota és poc coneguda i la relata María Ángeles López de Celis, autora de Los presidentes en zapatillas i secretària de cinc presidents espanyols des de la democràcia (tots menys Rajoy). Tres anys després, als 43 anys, Zapatero arribaria a La Moncloa i ahir, onze anys i mig després, va ser cridat a les cinc de la tarda a pujar a la tarima del 38è congrés de Sevilla per oficiar el comiat en un escenari que l'organització ha ideat reutilitzant l'atrezzo d'altres convocatòries en una involuntària metàfora del reciclatge que afronta el partit, que el 20-N es va ensorrar en obtenir només 110 diputats. Enmig de la pluja d'aparicions de Rubalcaba i Chacón, i de la pressió dels seus aparells, per als 956 delegats equivalia a redescobrir que el secretari general encara era un Zapatero en vies de ser un gerro xinès i líder per 24 hores.

Sabedors que en el cas d'un enemic de la pedanteria com és Zapatero no es pot esperar que cap editorial rebi unes memòries seves, el silenci va inundar la sala per escoltar si la veu concitava l'emotivitat d'un comiat que ell embolcallava amb el prosaic títol Informe de gestió. “Se m'aglomeren records, emocions i afectes”, admetia. “Però espero que el sentiment no s'avantposi a la reflexió”, avisava.

En el seu adéu, Zapatero vivia la paradoxa de ser l'expresident espanyol que ha dut el PSOE a l'ensorrament electoral mentre que ell es retira sense haver rebut mai ni una sola derrota en pell pròpia. En el revés de les municipals va revelar que “sentia profundament que moltes tasques brillants i molts bons governs municipals es perdessin al maig perquè es votés pensant en la situació del país”.

En la revisió del passat, però, Zapatero barrejava autocrítica i nostàlgia per la història que no va ser. “Es diu de mi que vaig trigar a reconèixer la crisi... Doncs és cert, vaig trigar a reconèixer-la, ho reconec i no tinc cap problema de solemnitzar-ho davant vostre”, es va sincerar amb tota cruesa sobre l'etapa del 2008, en què buscava el mot crisi al diccionari i a la pàgina de la C trobava la Champions League en què ell situava l'economia espanyola o queia a la D de desacceleració. “Que vam improvisar? No!”, va aturar l'autocrítica en sec. I es va entregar a refer la història. “Si no s'hagués produït la crisi financera a Wall Street amb les hipoteques subprime, s'hauria produït una crisi tan dura a Espanya? Segur que no”, es va respondre en el seu esbós de ficció. “Si el 2010 un país com Grècia no hagués hagut de demanar solidaritat, hauria hagut de prendre jo les decisions, el maig del 2010, i aturar les polítiques keynesianes? Segur que no”, es responia de nou sobre el passat que no va ser. L'única cita del comiat va ser de l'escriptora del segle XIV Christine de Pisan, acusada de no ser autora dels seus llibres. “Però si les dones haguessin escrit els llibres, ho haurien fet d'una altra manera”, va recitar, sense revelar si al·ludia als que l'acusaven de no ser l'autor intel·lectual d'un ajust econòmic que desprenia l'estil de la narradora alemanya Merkel.

A la vista de la ferotge pugna de Rubalcaba i Chacón pels vots dels delegats al sevillà Barceló Renacimiento, Zapatero va voler prevenir el partit per si el nom de l'hotel és una pista del repte del PSOE i del gentilici de qui l'ha de liderar, i exigia la unitat que ell va oficiar amb el derrotat José Bono el 2000. “Va ser important guanyar, però també ho va ser que en aquella disputa es forgés l'amistat, la lleialtat i l'afecte dels quals m'enorgulleixo”, va relatar homenatjant Bono i de passada llegint a Rubalcaba i Chacón el manual de conducta. “Us demano que qui surti elegit tingui el mateix suport que jo”, va deixar com a epitafi d'unitat.

En una hora de discurs que es va rubricar amb una ovació de dos minuts que el va ruboritzar, Zapatero no va repetir allò de “no estem tan malament”, perquè el clam a la sala era que ara sí que ho estan. “I aquí acaba el meu temps”, es va acomiadar tancant el cercle sense fi que va deixar inacabat a la tàpia de Serrada.