Amb la que està caient, anava pensant com qui no vol en la imatge que projectem com a poble entre la població espanyola, imaginava —en cas de no ser valencià— l'opinió que em mereixeria aquest país fora dels seus límits territorials. Ho dic quan des de fa massa anys aquests indrets són coneguts com una mena de territori comanxe, precisament des d'aquells temps en què els populars accediren al poder de la mà del tristament recordat, i permanentment absent, sospitosament míssing, Eduardo Zaplana Hernández-Soro. El cabdill dels despropòsits, consentits i revalidats religiosament, que s'encabotà en dissenyar una mena de trampolí a mesura de les seues (in)confessades ambicions. En un primer moment, veié una forma idònia de fer-se ric, però més tard —i plenament dominat un graner que se li anava quedant petit, en bona mesura per la incompetència dels seus oponents— no tingué empatx en fer-li un pols al partit per allò d'acaronar un possible lideratge d'alts vols (se'n recorden de quan aparegué el seu rostre en la portada de La Razón?). Tristament per a ell, allò no agradà a Gènova i, com a conseqüència, provocà el seu salt a la política estatal, primer com a ministre d'infaust record i, després de guanyar les eleccions Zapatero, portaveu del grup parlamentari popular mossegant carnassa.

Aquell panorama grandiloqüent dissenyat per la seua ànsia de figurar a tota costa, impol·lut ell i impecable en la seua vestimenta (els sona la música?), encara que fóra comprant voluntats per accedir-hi a l'alcaldia que finalment el projectà per a major desgràcia col·lectiva, és el que va suposar el principi del fi. Però, clar, tot no fou responsabilitat seua en honor a la veritat, i ací és on apareix Rita Barberá Nolla quan en 1991 accedeix a la vara del cap i casal mercè a la seua aproximació, i plegament interessat, al delirant Vicent González Lizondo, cap d'una formació populista que, fent de frontissa o de clau, va satisfer el seu irrefrenable ego i el dels seus adlàters (recordem d'on venen, entre altres, Novo, Chiquillo o Ferrer, i com els va surant en el PPCV) i, de passada, perpetuà sine die els populars.

Cal recordar, ara i ací, que el treball d'aquest pobre home, homenatjat aduladorament pels capitosts de la gavina només faltar i administrada convenientment la seua herència política, quallà fondament en el medi rural de l'Horta i en el món faller, un petit univers del que després ens ocuparem.

En 1995, Barberà revalidà per si mateixa (és a dir, sense els unionistes) el màxim càrrec municipal, mentre que Zaplana accedí triomfant a la Generalitat mercè al recolzament aquells. La història es repetia però canviant de protagonistes. Fou aleshores quan el vaixell assolí velocitat de creuer i començà a planificar-se meditadament, conscientment, el desballestament social, econòmic, polític, cultural (no parlem d'ètica, terme que no contempla el seu diccionari) del poble valencià. La irrefrenable bufonada passà a formar part de la nova idiosincràsia institucional, sent acceptada, i fins i tot aplaudida, per una gran majoria que no donava crèdit a la dimensió que prenien els esdeveniments. Tot era possible en aquesta terra beneïda.

Què feien en aquells temps profètics Camps, González Pons o els Costa, posem per cas, com a integrants de les noves generacions? Carrera política, òbviament, de la mà de padrins de la talla de Barberá, Cotino, C. Fabra o el propi Zaplana, i anar tocant tots els pals possibles: ajuntament, delegació del govern, senat, congrés, conselleria, ministeri..., és a dir, tot el que olorava a una meteòrica carrera política com si d'una professió vitalícia es tractara a l'ombra de tan reputats mestres de cerimònies.

Faig memòria d'aquells temps perquè en ells rau l'origen del desastre i les conseqüències que durant dècades pagarem tots plegats, votants o no d'aquesta formació, els sofrits valencians. Tanmateix, tornant al principi de la meua dissertació, o siga, quina imatge projectarem a la resta de l'estat, no em cap dubte que aquesta serà (o continuarà sent) deplorable, sobretot quan ara que s'hi apropen les festes josefines, col·loquialment conegudes com les falles, els nostres veïns ens vegen un cop més gaudint despreocupadament d'una crítica (la dels monuments) que, vist el que s'ha vist, ni és crítica ni serveix per a res atenent els resultats electorals i la gestió que s'ha fet d'eixes folgades majories des de fa més de tres lustres i, sobretot, cremant alegrement monuments que sumen una autèntica milionada en temps de crisi, de flagrant fallida dels comptes autonòmics i d'ignominiosos ajusts a la plebs.

La crema serà, sense dubte, la guíndola al pastís que ha representat un país i una gent guiats al precipici per un partit que, per a major glòria, governa ací i allà, a l'infern i al purgatori. El colofó a una forma de vida fonamentada en com servir-se uns quants aprofitant-se de la resta, la traca final d'una orgia que ha acabat en tragèdia.