En els ambients socials més populars i també en altres de més polititzats, ja fa un cert temps s'insisteix en la pèrdua de confiança o credibilitat, digueu-ho com vulgueu, amb relació a la voluntat política de CDC i una part d'UDC, de voler liderar el pas històric d'aconseguir un estat propi per a Catalunya. Tal vegada aquesta malfiança es degui a problemes de temperament de molts ciutadans o de l'angoixa que es va estenent pel territori, derivada del deteriorament econòmic del teixit industrial català, del desconeixement personal del president Mas, i molt especialment de l'increment de l'atur, que ja assoleix el 21% de la població activa. Sigui pel motiu que sigui, els que hem tingut el goig d'analitzar directament la seva personalitat tenim el deure de transmetre esperança i confiança, per la seva capacitat intel·lectual i reflexiva i per la seva preparació. N'estic convençut, com molts altres.

Una altra cosa és la guerra sectària i lamentable dels partits polítics que treballen, sovint a curt termini, i consideren la seva obligació negar tot tipus de lideratge al president de Catalunya, pel sol fet de ser a l'oposició i d'haver fracassat davant les urnes per raons molt diferents. Sempre acostumo a dir que no es pot menystenir la capacitat de la ciutadania, cosa que sí que fan, massa habitualment, els mateixos partits que confonen la seva militància amb la majoria del poble. Tenim casos concrets del que dic en els mitjans de comunicació, l'últim ha estat la trobada amb Rajoy, tan criticada barroerament i només per sortir a la palestra pública.

Cal dir amb altaveu que quan un home responsable diu públicament al seu principal contrincant polític que s'ha entrat en un període de transició nacional o que no es firma cap xec en blanc a la seva política, no ho diu perquè sí, sinó com un avís formal que els temps han canviat i que el seu país ja no està disposat a continuar demanant caritat als seus espoliadors després de tres-cents anys.

Sembla que tothom sap que el president d'una nació no pot dir les coses de la mateixa manera que les diu el que no té responsabilitats polítiques ni compromisos davant la ciutadania. Sí o no? Això justifica la meva afirmació que “no puc creure” que el nostre president renunciï a l'oportunitat històrica de retornar al seu país la llibertat absoluta, que li van arrabassar reiteradament per la força de les armes des de fa tres segles. Jo puc afirmar que el que no vol fer és abocar el seu poble a la frustració d'una derrota moral per la seva precipitació; fer-ho seria un insult a la intel·ligència. Tothom ha de treballar per guanyar la batalla moral, i ara és el moment de segar cadenes, com diu l'himne. Ells ens han volgut anorrear i ho seguiran fent per tots els camins; som nosaltres, sense distinció d'origen ni d'afiliació, que hem de sacrificar-nos per explicar la veritat als que no la saben, és a dir la història, el que ens roben en xifres i el camí per acabar una vegada per totes. Els que ho ignoren no són culpables, són les primeres víctimes de la situació actual i saben que els que han amagat la veritat són precisament els que els han traït, amb bona o mala fe o incapacitat.

No perdem més temps amb debats parcials de diversos temes (financers, infraestructurals, lingüístics ni sanitaris); tots es poden resoldre amb la nostra capacitat productiva, el nostre patriotisme i la voluntat de treball. Aquesta és la tasca fonamental que s'està fent des de l'Assemblea Nacional Catalana, en procés de constitució, amb l'únic l'objectiu d'estimular i donar suport als màxims representants de Catalunya, que són els nostres diputats al Parlament i, ben entès, si no ho són tots, serà per la seva voluntària exclusió, fonamentada en raons ideològiques o sentimentals, que cal respectar i, si ho desitgen, podran mantenir la seva nacionalitat espanyola, com fan ara els ciutadans alemanys, suecs i de qualsevol altra nacionalitat.

Fa dos dies vaig viure, durant un dinar tertúlia de Trobades per Catalunya, com es quedava sense arguments per negar-s'hi l'home de més prestigi polític reconegut de Catalunya, quan se li va plantejar que contribuís socialment i políticament a impulsar dins del seu partit i fora, a fer la passa endavant que urgeix per aglutinar totes les opinions sobiranistes. Resten només dos anys per revocar simbòlicament i democràtica el nefast decret de Nova Planta, i molts altres d'equivalents.