Les esquerdes a la censura de la Casa Reial espanyola.

Sobre el paper del rei espanyol durant el 23-F mai s´ha aclarit del tot, malgrat que històricament s´ha presentat  com el "salvador" de la pàtria. Això té raó de ser, per una banda, perquè ell és el comandant suprem dels exèrcits, com també que els militars espanyols tenen fins i tot la cobertura constitucional per donar un cop d´estat (això per exemple, ho va recordar en el seu moment el general Milans del Bosch durant el Consell de Guerra posterior, i poc s´ha comentat). No parlaré de l´ambient colpista que es respirava al llarg del període 1980-1, fruit de molts factors; però la principal fou la feblesa de la institucionalit zació civil d´una Transició, que per molt que diguin fou no fou tant modèlica, ni tampoc es va alliberar de la violència.

Precisament hi ha una obra que rep el nom de "La Transición violenta" que parla d´una violència que maluradament no s´ha analitzat ni donat gaire publicitat, amb la qual cosa, les seves víctimes han quedat oblidades  a diferències de l´altra violència, la de la dictadura. No era fàcil que els cossos policials i judicials que havien torturat o actuat paralegalment s´adaptessin a una situació de llibertat i imperi de la llei d´un Estat de Dret. La mateixa feblesa de la Transició, es pot veure dins de l´exèrcit espanyol. No oblidem que dins de l´exèrcit espanyol, durant els últims mesos de la dictadura i la Transició existí un grupuscle anomenat la Unión Militar Democrática. Un grup d´oficials joves que malgrat de procedir en alguns casos de famílies militars de tradició, volien una Espanya democràtica on l´exèrcit servís als ciutadans i no a l´inversa. Fou una dissort que aquest grup fos ferotgement pers

Fou una dissort que aquest grup d´oficials fos perseguit i humiliat, i qui ho va fer, sinó el tinent coronel Gurtiérrez Mellano, (el militar "demòcrata" de la història) i que fins fa relativament poc temps no fou reconegut per la nostra democràcia. Garantir la unitat de l´exèrcit era important, no només per evitar  que hi hagués una situació com la del 1936, ans per reconduir una Transició no sempre controlable. D´aquí el contrast que molts oficials de la UMD van ser tractats amb duresa dins l´exèrcit i la benevolència en què foren tractat els de l´Operació Galàxia del 79 entre ells el  sinistre Antonio Tejero, que hom coneix. Per tant, la consciència que la Transició era feble planava al país i era indispensable que el partit militar es mantingués unit.

per si anaven maldades. Per tant, sí és creïble que el rei en tingués simpatia pels colpistes, però no és una cosa rara tampoc, doncs, la periodista Pilar Urbano(que té un accés més directe a palau) no ho desmenteix, ni tampoc certs personatges estrangers que parlen que el Rei no sabia que  fer fins l´últim moment. Més quan un dels implicats en el cop, el general Alfonso Armada, estava estretament relacionat amb el rei. Més que aquest document desclassificat, seria bo veure també quina actitud tingueren els nord-americans davant el cop, doncs, l´Aministració Reagan, no va sortir precisament a defensar el nou statuo quo, sinó que donà una breu nota on subratllava que el que passés a Espanya, era un afer intern. Per tant, un anàlisi de fons estrangeres en visió comparada seria útil per aclarir més la història del 23-F

Finalment, cal dir que aquesta notícia es una mostra més que a l´estranger la figura de Joan Carles I no està sotmesa a una censura i opacitat que poden veure a Espanya; on s´ha construït un personatge que sembla més una caricatura, que no una persona, com també pel fet que en un moment de crisi estructural del sistema heretat de la Transició comenci sobretot pel qüestionament del que va ser el seu promotor, l´actual rei. Amb aquesta notícia, només es pot dir, que malgrat que s´amagui la merda, no es pot amagar per sempre, i quan se la té massa amagada, surt amb molta violència.