La camilla, o la taula camilla, és, com els lectors i lectores ja sabran, eixe moble d'ús familiar equipat amb un tapet gruixut que arriba a terra per mantenir l'escalforeta d'un braser encès els dies d'hivern. Al voltant de la camilla poden seure cinc o sis persones que, mirant-se les cares, però, amagant les mans sota el tapet, si convé, poden passar-se hores fent-se confidències o, senzillament, matant el temps. La proximitat física dels contertulians, l'escalforeta de la conca, la possibilitat de pegar discretament algun estimulant pessic a la cuixa del veí o veïna, fan d'aquest moble senzill i pràctic, un element imprescindible per mantenir la cohesió familiar.

En l'argot intern del PSPV, “la camilla” és una metàfora que serveix per designar unes reunions secretes (o discretes, si voleu) en les quals els caps d'unes quantes faccions internes del partit es posen d'acord en matar políticament els membres d'una altra per tal de disminuir el nombre de comensals a l'hora d'atorgar pessebres. Mentre les discussions entre els caps de facció es fan navalla en mà (també això és una metàfora, evidentment) a porta tancada, les tropes respectives s'enfronten en camp obert en debats acalorats. Però, només un aspecte extern de la discussió aporta interès per als de la camilla: comptar quants soldats arrenglerats té cadascuna de les capelletes disputant la batalla dialèctica. Diuen que en democràcia, qui té més vots és qui guanya.

Una sistema de decidir tan peculiar, que no ve contemplat en les normes formals de caràcter intern de l'organització, amb el temps ha acabat tenint unes conseqüències nefastes. La selecció dels líders que han de regir el partit polític en cada moment, feta segons aquest mètode, promociona personatges hàbils en el control dels ressorts interns de poder, però, absolutament negats per al treball polític que demana la ciutadania.

Dirigents tan irrellevants en política com alguns dels que hem vist desfilar pels llocs de responsabilitat del PSPV des dels anys noranta són el resultat inevitable d'un mètode de selecció, la tècnica de la camilla, francament inadequat. En el millor dels casos, encara que el candidat seleccionat siga una persona valuosa, no deixa de ser esclau del sistema d'apalancaments interns del partit i es veu impossibilitat d'abordar reformes cada vegada més inajornables. Així, sempre acaben estavellant-se contra les urnes i els resultats electorals són una successió de fracassos.

No sé quantes capelletes hi ha ara al PSPV. Al menys en són cinc o sis i el nombre no para de créixer. Sembla que tots s'han posat d'acord en bandejar Jorge Alarte en aquesta ocasió. Fins els que el varen enaltir l'any 2008 se n'han apercebut de l'error que varen cometre i ara volen rectificar. Per això fa temps que venen reunint-se al voltant de la camilla tots els caps de família, excepte Francesc Romeu, preparant un nou repartiment del cabàs de les garrofes, les poques que queden.

Des del meu punt de vista, si volen escollir un líder de nivell i deixar-li marge d'actuació, haurien de pensar primer en canviar el mètode de selecció i oblidar-se'n de la camilla. Només una elecció oberta i totalment lliure, amb participació directa de tots els afiliats, podria obrir un procés de selecció natural que, amb el temps i en etapes successives, les mans lliures per impulsar iniciatives innovadores, milloraria el perfil dels dirigents i el rendiment de l'organització. Si insisteixen en els errors del passat, ara mataran Alarte i, de pas, també barraran el pas a Romeu, l'únic precandidat que no es vol deixar pessigar les cuixes per sota del tapet, però, el procés de degradació no s'aturarà.

Seria bo que els caps de família foren més imaginatius i agosarats i aplicaren la democràcia directa d'una vegada: un afiliat, un vot, amb debats interns lliures i prescindint d'advertències sobre “què pot passar-te si no fas allò que jo dic”.

Estan obligats a canviar. Si no ho fan, malament rai, com diuen a Lleida.